Blog

  • T'enyoro

    Hola Xavier,

    Sé que t'agradava que et diguessin les coses com són, igual que tu ho feies, així que et diré una cosa: Ja fa més de tres anys que no hi ets i no et penso constantment. És la veritat.

    Crec que això és perquè tots sabíem que havies de marxar i quan ho vas fer jo ja t'havia dit tot el que et volia dir. Fins i tot que t'estimava, recordes? davant d'un grup de gent que jo no coneixia de res. Tu em vas dir -en el grup, perquè tothom captés el missatge-: "no acceptaré mimositats de cap mena". Però t'ho vaig dir. I cada cop que ens vèiem, jo et feia una abraçada de les meves. No se si t'aguantaves perquè en el fons t'agradava que t'abraçés o perquè ja em coneixies i sabies que no te'n podries lliurar (m'inclino per aquesta última). Sigui com sigui, gràcies per deixar-te abraçar. I per dir-me coses com: "no sé què fas, però estàs guapíssima; cada cop que et veig estàs més guapa. És escandalós". Sempre sabies què dir ;)

    No sé qui cony es va inventar allò de que entre un home i una dona no hi pot haver amistat. Jo t'enyoro, amic.

    Amb tu he parlat de coses que no he parlat amb d'altres persones i ho he fet d'una manera que tampoc. I jo no sé si el que m'explicaves tu, ho comparties amb altres persones. En realitat tant és. Però m'encantava. De vegades em feies flipar... Flipava, de fet, amb què tu (i l'Esther) comptessiu amb mi; sou especials.

    Ja fa més de tres anys que no hi ets però aquests dies et penso.

    Recordo els mails que m'enviaves de tan en tant des de diferents parts del món, els poemes que escrivies, les coses que em deies i com me les deies (de vegades sense anestèsia), les fotos dels teus viatges. I recordo els farts de riure que ens havíem fet, d'aquells que em fan mal de panxa a mi i et feien plorar a tu. Te'n recordes?

    L'altre dia vaig veure un reportatge a Netflix que parlava de la valentia. La dona va posar paraules a algunes coses que crec (i sento que són així) des de fa temps. Jo no ho podria explicar millor. I mentre escoltava, et veia a tu, Xavier. I també a l'Esther.

    En realitat crec que em vaig fixar en tu per això: sempre has estat un home valent.

    Ser valent, per mi, no és sortir al carrer a buscar el Drac i matar-lo, ni tampoc prendre decisions suïcides. Per a mi ser valent és afrontar la vida tal i com ve; com ho feies tu. 

    I no se si és perquè crec que el món necessita gent valenta o per tot el que t'acabo de dir, però sigui com sigui, aquests dies et penso molt.

    G.

    PD: Encara voldria ser lleó.

Traductor