Blog

  • Confinament voluntari

    Aquesta pandèmia (la del COVID-19) ens ha portat, entre d'altres coses, un vocabulari que tot i que ja coneixíem no estàvem acostumats a utilitzar. O no d'aquesta manera. Sembla que algunes paraules, de cop i volta, prenen una altra dimensió. Almenys per mi.

    Penso en la idea del confinament. No m'agrada la paraula però és el que estem vivint des de fa "només" una setmana a la ciutat on visc.

    Ara ens trobem que ens hem de quedar a casa i no sortir al carrer si no és imprescindible. Només podem sortir per anar a la farmàcia o a comprar altres productes de primera necessitat, per exemple. Tampoc podem anar a passar el dia fora, ni a sopar a casa dels amics o la família. Ells tampoc no ens poden venir a visitar. No ens podem abraçar amb ells, respirar-nos, donar-nos petons ni fer-nos carícies... Confinats.

    Ho acceptem per responsabilitat, perquè és el que segurament cal fer ara i perquè tot plegat tindrà data de caducitat, però no perquè sigui el que hem triat.

    El que no puc evitar pensar és que hi ha persones per les quals el confinament no tindrà un gran impacte, perquè no notaran una diferència significativa en el seu dia a dia.

    Potser notaran alguna molèstia quan vagin a la farmàcia i els facin fer cua per atendre'ls per la finestreta, o quan els facin entrar de 5 en 5 al supermercat... Però ells no porten amistats a casa, ni acostumen a anar a sopar a casa de ningú. Amb la família tenen el contacte que tenen i a tota la resta ja s’hi han acostumat per pròpia decisió.

    Potser són persones a les que una vegada la vida els va donar un clatellot. Potser havien fet plans que no van sortir com s’esperaven. Potser a la feina no van rebre el reconeixement que volien. Potser van haver d’aguantar més d’un clatellot seguit. O potser algú els va trencar el cor un dia.

    Potser són persones a les quals els feia mal viure i van decidir, conscient o inconscientment, que es confinaven per minimitzar riscos... 

Traductor