Blog

Currently showing posts tagged amor

  • To make you feel my love: fent proves

    M'agraden els Making Of. Vull dir que normalment m'agrada el procés de creació i realització d'un esdeveniment, de determinats projectes o d'una cançó encara que no hi hagi ningú documentant-ho perquè el públic ho pugui veure.

    És emocionant viure des de dins com tot es va fent, com tot va agafant forma. I de vegades és un autèntic privilegi que et deixin formar part de determinats equips/grups de gent per poder aprendre tantes coses...

    Un esdeveniment se celebra en una data concreta i potser no es repeteix. En una obra de teatre o una cançó, com a espectador, només veus el resultat final -que cada cop és únic- però el que el públic no veu té alguna cosa que enganxa. Suposo que era això el que m'agradava de dirigir corals: buscar repertori, preparar-lo, presentar-lo al grup, aprendre la cançó corda per corda, ajuntar-ho tot, aquells assajos... La satisfacció del públic si li ha agradat el que hem fet, també, és clar. Però m'agrada viure el procés.

    Ara només canto de tant en tant i m'agrada també el procés que he de fer individualment.

    Saps que l'altre dia vaig parlar d'una cançó que estava preparant per l'actuació que la Laura i jo vam fer a La Llacuna?. En aquest cas, la cançó ja fa anys que està composta, cantada i versionada; jo només he estat una més.

    Doncs avui, eliminant coses del mòbil, m'han sortit unes quantes gravacions que vaig anar fent mentre la cançó i jo ens coneixíem. No és res estrany; molts cops gravo/gravem les proves que fem. El que és estrany és que tingui el valor de penjar aquests experiments! :D

    Hi ha un treball previ del que aquí no en parlo però és interessant.

    Va, una prova:

    To make - acappella casa di mamma.mp3

    Una altra prova (no et dic on era el mòbi gravant!):

    To make - Piano de bolsillo.m4a

    Com que no tinc vídeo dels assajos ni res, poso una foto, que sempre fa bonic :)

    No se si vaig aconseguir això de "to make you feel my love"...

  • To make you feel my love

    A finals de la setmana vinent la Laura i jo tenim un "bolo" :)

    En el que vam fer al juliol vam tenir la sensació que la gent hauria agraït una estona més de música, així que aquesta vegada hem decidit afegir algunes cançons més per si de cas.

    Una de les cançons que m'he afegit és "To make you feel my love" (per fer-te sentir el meu amor), d'en Bob Dylan. Fa algun temps la cantava molt quan ningú no em veia. I ara penso: perquè no cantar-la ara?

    És una cançó senzilla però a mi m'arriba.

    No és pas per allò de "passaria gana i m'arrossegaria pel carrer"; no. És per tota la resta. Pel significat que jo li vaig donar en el seu dia...

    (Recorda'm que sobre això del significat de les cançons en parli un altre dia, val?)

    Confesso que a dia d'avui encara no se si la cantaré amb el Gerard al piano o amb el nostre "Bradley Cooper", que de vegades es presenta a veure'ns amb la seva guitarra i puja a l'escenari a cantar Shallow amb la Laura. 

    Sigui com sigui intentaré que quedi el més bonic possible :)

    Deixo la lletra (en anglès); com et dic, és senzilla:

    When the rain is blowing in your face

    And the whole world is on your case

    I could offer you a warm embrace

    To make you feel my Love

     

    When the evening shadows and the stars appear

    And there is no one there to dry your tears

    I could hold you for a million years

    To make you feel my Love

     

    I know you haven't made your mind up yet

    But I will never do you wrong

    I've known it from the moment that we met

    No doubt in my mind where you belong

     

    I'd go hungry; I'd go black and blue

    And I'd go crawling down the avenue

    No, there's nothing that I wouldn't do

    To make you feel my Love

     

    The storms are raging on the rolling sea

    And on the highway of regret

    The winds of change are blowing wild and free

    You ain't seen nothing like me yet

     

    I could make you happy, make your dreams come true

    There's nothing that I wouldn't do

    Go to the ends of this Earth for you

    To make you feel my love, oh yes

    To make you feel my love

  • T'enyoro

    Hola Xavier,

    Sé que t'agradava que et diguessin les coses com són, igual que tu ho feies, així que et diré una cosa: Ja fa més de tres anys que no hi ets i no et penso constantment. És la veritat.

    Crec que això és perquè tots sabíem que havies de marxar i quan ho vas fer jo ja t'havia dit tot el que et volia dir. Fins i tot que t'estimava, recordes? davant d'un grup de gent que jo no coneixia de res. Tu em vas dir -en el grup, perquè tothom captés el missatge-: "no acceptaré mimositats de cap mena". Però t'ho vaig dir. I cada cop que ens vèiem, jo et feia una abraçada de les meves. No se si t'aguantaves perquè en el fons t'agradava que t'abraçés o perquè ja em coneixies i sabies que no te'n podries lliurar (m'inclino per aquesta última). Sigui com sigui, gràcies per deixar-te abraçar. I per dir-me coses com: "no sé què fas, però estàs guapíssima; cada cop que et veig estàs més guapa. És escandalós". Sempre sabies què dir ;)

    No sé qui cony es va inventar allò de que entre un home i una dona no hi pot haver amistat. Jo t'enyoro, amic.

    Amb tu he parlat de coses que no he parlat amb d'altres persones i ho he fet d'una manera que tampoc. I jo no sé si el que m'explicaves tu, ho comparties amb altres persones. En realitat tant és. Però m'encantava. De vegades em feies flipar... Flipava, de fet, amb què tu (i l'Esther) comptessiu amb mi; sou especials.

    Ja fa més de tres anys que no hi ets però aquests dies et penso.

    Recordo els mails que m'enviaves de tan en tant des de diferents parts del món, els poemes que escrivies, les coses que em deies i com me les deies (de vegades sense anestèsia), les fotos dels teus viatges. I recordo els farts de riure que ens havíem fet, d'aquells que em fan mal de panxa a mi i et feien plorar a tu. Te'n recordes?

    L'altre dia vaig veure un reportatge a Netflix que parlava de la valentia. La dona va posar paraules a algunes coses que crec (i sento que són així) des de fa temps. Jo no ho podria explicar millor. I mentre escoltava, et veia a tu, Xavier. I també a l'Esther.

    En realitat crec que em vaig fixar en tu per això: sempre has estat un home valent.

    Ser valent, per mi, no és sortir al carrer a buscar el Drac i matar-lo, ni tampoc prendre decisions suïcides. Per a mi ser valent és afrontar la vida tal i com ve; com ho feies tu. 

    I no se si és perquè crec que el món necessita gent valenta o per tot el que t'acabo de dir, però sigui com sigui, aquests dies et penso molt.

    G.

    PD: Encara voldria ser lleó.

  • El Temps tallant les ales de l'amor

    Fa uns dies vaig llegir un llibre on apareixia aquesta pintura comentada:

    “El amor lo vence todo, pero el tiempo vence al amor”. Pierre Mignard. Francia, 1612 - 1695.

    De forma molt resumida podríem dir que la pintura representa a Cronos (Déu del temps) que aguanta a Cupido (L'amor), i li talla les ales perquè no voli gaire alt. D'aquesta manera, la pintura simbolitza que el temps venç a l'amor. Val.

    L'anàlisi de l'obra seguia comentant els colors utilitzats, les expressions dels personatges, les plomes i fletxes de Cupido que hi ha per terra, el mateix amb els elements de Cronos i la vida i obra de l'autor.

    El que em va cridar l'atenció però, va ser el significat de la pintura segons el llibre.

    Vaig buscar per Internet i el que vaig trobar anava sempre en la mateixa línia: "El Temps mata a l'Amor; li talla les ales perquè no pugui ser lliure com el vent i ferir els cors dels homes i els déus", "el quadre representa la visió de que la veu de l'experiència dicta que cal limitar a l'amor", "L'amor és efímer, una il•lusió que només convenç als que no volen comprendre que és una il•lusió". 

    Si això és el que el senyor Mignard volia expressar amb el seu quadre, res a dir; és la seva visió. Però jo no estic d'acord amb aquest missatge. 

    Deixant de banda que una cosa és amor i una altra molt diferent és enamorament, el que jo crec que mata l'amor no és el temps. El temps és un factor que el pot debilitar però també que el pot fer més gran i més profund.

    Penso en diferents tipus de relació, no només les de parella (pares-fills, amistats...). Si hi ha amor i el compromís d'alimentar el vincle, el temps pot fer sens dubte més gran i profund aquest amor. Un amor ben entès i practicat, precisament, et dóna ales. 

    Penso en les coses petites: un bona nit o un bon dia, un preguntar com estàs, una trucada, parlar, escoltar, una abraçada, un petó, un "t'has espantat?", cuinar el menjar que saps que li agrada... Tot això no pot matar l'amor perquè són expressions d'amor en si mateixes. Perquè estimar és cuidar.

    Tot i que no és el mateix relacions que atencions, és clar...

    El que jo crec que mata l'amor, realment, no és el temps. Són coses diverses, que de vegades també són petites inicialment: manca d'interès, indiferència, no ser-hi (en qualsevol de les seves formes),... Això, amb el temps, també es fa gran. I sí que mata a l'Amor.

    Potser és que ens hem cregut allò de que s'han de fer les coses (estimar, en aquest cas) sense esperar res a canvi. Que no és que no entengui el sentit, però tal i com està expressat.. tampoc hi estic gaire d'acord.

    Remenant per les històries d'Instagram, fa setmanes em va aparèixer això:

    Poc més a dir.

    Excepte que de vegades penso que en sabem ben poc sobre l'Amor...

Traductor