Blog

Currently showing posts tagged camins

  • La terra et parla

    Hi ha molta gent que diu que els "Homes del Temps" no l'encerten mai però jo no hi estic d'acord. Opino més aviat el contrari. Una altra cosa és que no t'agradi que diguin que plourà quan tu vols marxar de vacances...

    Mira que ens avisen sempre quan, per exemple, preveuen temporal: no feu ximpleries, allunyeu-vos dels espigons, no aparqueu els cotxes a les rieres. No? No estem farts d'escoltar els seus avisos per després veure per la tele els cotxes flotant per la riera? o algú filmant allà a prop del mar, fent la gracieta i que se'l emporta l'onada?. 

    Doncs jo avui m'he sentit una mica així.

     

    Com desobeint els consells.

    Aquest matí a la ciutat on visc han fet un comunicat on es diu que suspenen totes les activitats de tots els centres cívics. Automàticament he sentit un malestar...

    Potser és perquè he estat anys fent classes a molts centres cívics de la comarca. Potser és perquè els Centres Cívics són vida. Són punts de trobada, d'intercanvi, d'aprenentatge i ara de cop i volta que es quedin sense activitat... és com rebre un clatellot. És com anul·lar una part nostra, com a societat, dic. Parlo del teixit de la ciutat, de comunitat.

    Total que no he pogut evitar començar a caminar, caminar, caminar...

    Que ja se que ningú ens ha dit que no puguem sortir de casa però he tingut una mica la sensació de no estar fent cas a les recomanacions que s'estan fent. Com els que aparquen el cotxe a la riera quan els aconsellen que no ho facin.

    Només volia caminar. Caminar sense rumb fix i sentir-me lleugera. Sentir l'airet a la cara.

    I he anat a caminar per la comarca, per uns camps que inevitablement he après a observar amb respecte i a estimar. 

    Uns camps que són testimoni i partícips del cicle de la vida. Un cicle que pots apreciar si te'ls mires bé.

    Quan estàs immers en el teu dia a dia, si no t'atures, no assaboreixes el cicle. Vas empalmant un cicle rere l'altre sense ser-ne conscient.

    Sortir a caminar per aquí (i ara que tot és verd), observar la terra, fa que estiguis present i a la vegada fa que el temps s'aturi.

    Aquí tot segueix el seu curs. Aquí la terra et dóna la benvinguda i et parla.

    I no hi entén de Coronavirus.

  • Recordatoris

    He crescut en un món en què les coses duraven tota la vida. Els matrimonis, les feines, els electrodomèstics... Si et canviaves de nevera o de TV era ben bé perquè després de 20 anys potser ja tocava tenir un nou model o, senzillament, perquè la cosa s'havia espatllat i realment no es podia arreglar. Tenir una feina per tota la vida era una cosa bastant habitual. I no sé si els matrimonis duraven tant perquè la gent es treballava la relació o perquè, com en les feines i els electrodomèstics, ningú s'havia plantejat que no poguessin durar "fins que la mort ens separi".

    Ara resulta que fa temps que aquest món ja no és el que era. No conec ningú del meu entorn que pugui dir que porta 15 anys a la mateixa feina. Els telèfons mòbils duren el que duren, i els matrimonis... som molts els que ens hem quedat pel camí. Potser les nostres relacions no són immunes a l'obsolescència programada?

    Imagino que viure tenint tot el que se suposa que necessites de per vida fa que no et qüestionis segons què, i vam aprendre a viure en pilot automàtic. 

    Sigui com sigui, penso que la crisi del 2008 (les meves van començar uns anys abans) ens va fer tocar de peus a terra fent-nos evident que "l'únic constant és el canvi" i que "renovar-se o morir".  

    I ara que fa mesos que vaig despenjar la pel.licula de la meva vida:

    hauré de trobar una altra manera de tenir sempre visibles alguns missatges que per una o altra raó no vull oblidar:

    Perquè de vegades quan hem superat les coses sembla que ja no ens en recordem del què hem passat.

    I jo no vull oblidar les lliçons. Almenys vull intentar-ho.

    Seguim :)

Traductor