Blog

Currently showing posts tagged coronavirus

  • Confinament voluntari

    Aquesta pandèmia (la del COVID-19) ens ha portat, entre d'altres coses, un vocabulari que tot i que ja coneixíem no estàvem acostumats a utilitzar. O no d'aquesta manera. Sembla que algunes paraules, de cop i volta, prenen una altra dimensió. Almenys per mi.

    Penso en la idea del confinament. No m'agrada la paraula però és el que estem vivint des de fa "només" una setmana a la ciutat on visc.

    Ara ens trobem que ens hem de quedar a casa i no sortir al carrer si no és imprescindible. Només podem sortir per anar a la farmàcia o a comprar altres productes de primera necessitat, per exemple. Tampoc podem anar a passar el dia fora, ni a sopar a casa dels amics o la família. Ells tampoc no ens poden venir a visitar. No ens podem abraçar amb ells, respirar-nos, donar-nos petons ni fer-nos carícies... Confinats.

    Ho acceptem per responsabilitat, perquè és el que segurament cal fer ara i perquè tot plegat tindrà data de caducitat, però no perquè sigui el que hem triat.

    El que no puc evitar pensar és que hi ha persones per les quals el confinament no tindrà un gran impacte, perquè no notaran una diferència significativa en el seu dia a dia.

    Potser notaran alguna molèstia quan vagin a la farmàcia i els facin fer cua per atendre'ls per la finestreta, o quan els facin entrar de 5 en 5 al supermercat... Però ells no porten amistats a casa, ni acostumen a anar a sopar a casa de ningú. Amb la família tenen el contacte que tenen i a tota la resta ja s’hi han acostumat per pròpia decisió.

    Potser són persones a les que una vegada la vida els va donar un clatellot. Potser havien fet plans que no van sortir com s’esperaven. Potser a la feina no van rebre el reconeixement que volien. Potser van haver d’aguantar més d’un clatellot seguit. O potser algú els va trencar el cor un dia.

    Potser són persones a les quals els feia mal viure i van decidir, conscient o inconscientment, que es confinaven per minimitzar riscos... 

  • Confinament. Dia 03.

    Avui havia decidit penjar aquí una cosa una mica diferent de les que publico habitualment. No acostumo a parlar de política tot i que, de fet, el que vull dir no és en clau política.

    Però porto ja una bona estona escrivint i esborrant, escrivint i corregint i al final he decidit que ho deixo córrer. Que no cal que inverteixi més temps en això. Que prefereixo aprofitar el temps que estigui "confitada" a casa fent altres coses.

    Ja m'he carregat tot l'article.

    Només deixo la fotografia que havia triat per acompanyar el text perquè crec que realment val la pena mirar-se-la molt bé:

    Apa, me'n vaig a classe (virtual).

  • La terra et parla

    Hi ha molta gent que diu que els "Homes del Temps" no l'encerten mai però jo no hi estic d'acord. Opino més aviat el contrari. Una altra cosa és que no t'agradi que diguin que plourà quan tu vols marxar de vacances...

    Mira que ens avisen sempre quan, per exemple, preveuen temporal: no feu ximpleries, allunyeu-vos dels espigons, no aparqueu els cotxes a les rieres. No? No estem farts d'escoltar els seus avisos per després veure per la tele els cotxes flotant per la riera? o algú filmant allà a prop del mar, fent la gracieta i que se'l emporta l'onada?. 

    Doncs jo avui m'he sentit una mica així.

     

    Com desobeint els consells.

    Aquest matí a la ciutat on visc han fet un comunicat on es diu que suspenen totes les activitats de tots els centres cívics. Automàticament he sentit un malestar...

    Potser és perquè he estat anys fent classes a molts centres cívics de la comarca. Potser és perquè els Centres Cívics són vida. Són punts de trobada, d'intercanvi, d'aprenentatge i ara de cop i volta que es quedin sense activitat... és com rebre un clatellot. És com anul·lar una part nostra, com a societat, dic. Parlo del teixit de la ciutat, de comunitat.

    Total que no he pogut evitar començar a caminar, caminar, caminar...

    Que ja se que ningú ens ha dit que no puguem sortir de casa però he tingut una mica la sensació de no estar fent cas a les recomanacions que s'estan fent. Com els que aparquen el cotxe a la riera quan els aconsellen que no ho facin.

    Només volia caminar. Caminar sense rumb fix i sentir-me lleugera. Sentir l'airet a la cara.

    I he anat a caminar per la comarca, per uns camps que inevitablement he après a observar amb respecte i a estimar. 

    Uns camps que són testimoni i partícips del cicle de la vida. Un cicle que pots apreciar si te'ls mires bé.

    Quan estàs immers en el teu dia a dia, si no t'atures, no assaboreixes el cicle. Vas empalmant un cicle rere l'altre sense ser-ne conscient.

    Sortir a caminar per aquí (i ara que tot és verd), observar la terra, fa que estiguis present i a la vegada fa que el temps s'aturi.

    Aquí tot segueix el seu curs. Aquí la terra et dóna la benvinguda i et parla.

    I no hi entén de Coronavirus.

Traductor