Blog

Currently showing posts tagged emocions

  • The call to courage

    Fa més d'un any vaig veure aquest vídeo:

    Em va agradar molt i des de llavors l'he tornat a veure algun cop més. M'agrada el vídeo, m'agrada el contingut i m'agrada ella: Brené Brown. M'agrada com expressa tot el que fa referència a la vulnerabilitat.

    La cosa és que fa setmanes vaig veure aquest anunci:

    Jo no tinc Netflix així que ja m'havia fet a la idea d'esperar a poder-lo veure per altres vies però avui s'ha presentat la solució: una ànima caritativa que sín que en té, m'ha deixat el seu usuari per poder veure aquesta xerrada. 

    Fa dies que em costa dormir. Estem en temporada d'eclipsis i, a més a més, en plena onada de calor. Exactament com a l'agost del 2017. Recordo que llavors vaig anar a un concert al Teatre Grec en un estat lamentable: havia dormit tres hores després de dormir fatal des de feia dies, feia una calor insuportable, conduir en aquest estat a l'anada i la tornada... Però em feia molta il.lusió ser en aquell concert. A més, algú em va dir que li agradaria molt que hi anés, així que quedar-me a casa per mi no era una opció :)

    Doncs avui estic igual que fa dos anys. He fet coses que volia fer però segurament no en les millors condicions. I com que avui tampoc no puc dormir, acabo de veure la xerrada "The call to courage".

    No em ve de gust fer cap resum de la peli; estic cansada. Però puc dir que m'ha ressonat molt.

    Últimament sento com si s'anessin encaixant algunes peces dins meu, com si hi haguessin coses que es van posant al seu lloc. I amb aquesta nova peli he tornat a tenir aquesta sensació.

    Val a dir que en algun moment m'he posat a plorar (deu ser la son i la calor), però és això que dic de les coses que encaixen.

    La xerrada està en anglès però s'entén perfectament i hi ha subtítols.

    Si creus que et pot interessar i tens oportunitat de veure-la, fes-ho.

    Nanit...

  • Volent entendre'ns

    Fa un parell de nits vaig discutir-me amb algú que estimo. No cal explicar com es diu ni quina relació hi tinc. Però és algú que no puc decidir no estimar, de fet. 

    Em va dir una cosa que em va fer mal. I jo vaig actuar com no voldria haver-ho fet. Realment molt desagradable tot plegat.

    Me'n vaig anar al llit molt malament. Em va agafar una plorera històrica. Sí, perquè, com diu una amiga meva: quan plores, plores per tot. Comences plorant perquè has vist una foto del teu ex amb una altra i acabes plorant perquè se't han cremat els macarrons. Obres les comportes i surt tot. I he de reconèixer que en el meu cas va ser així. Ja feia dies que tenia coses al sac i suposo que aquella discusió va propiciar que sortís tot.

    Que, en realitat, el que em va dir tampoc és que sigui 100% cert. Però, en el fons, és el que jo penso de mi mateixa; ho he de reconèixer. Per això em va fer mal i per això vaig saltar. Perquè jo penso que allò que em va dir és veritat, encara que potser no ho sigui (una cosa més que he de treballar...).

    La cosa és que quan em vaig ficar al llit, apart del mal cos que tenia, ja vaig començar a pensar a veure quants dies trigaríem en arreglar-ho. I com ho podria fer per, per part meva, apropar-me. Quin seria el millor moment, quines paraules utilitzar per dir-li el que li volia dir... Perquè crec que l'orgull no seveix de res si ens volem entendre. Si es tracta de solucionar coses i jo crec que tinc part de responsabilitat, miro de parlar-ne... y si hay que ir, se va.

    Però, oh, sorpresa, abans de dues hores ja hi va haver la primera aproximació cosa que, confesso, no m'esperava però agraeixo MOLT. No va ser una conversa llarga; no calia. Però l'endema vam buscar ocasió per parlar-ne una mica més. I crec que hem après (o recordat) alguna cosa.

    El que valoro per damunt de tot és que ambdues parts vam voler PARLAR, aclarir les coses. Aquí no val el whatsapp, ni les indirectes, ni els missatges "en clau" disfressats de qui sap què. No ens va importar reconèixer punts febles perquè vam prioritzar, per sobre de tot, la relació que tenim. I per aquesta relació que tenim, perquè ens estimem, mirarem de superar coses, de comunicar-nos millor i de seguir endavant, amb més confiança i complicitat de la que teníem abans. I això, en totes les relacions ho valoro molt, però en aquesta, especialment.

    Segur que de discussions en teindrem més, tot i que espero que no com aquesta. Sé que he de seguir treballant en mi mateixa per estar en pau i reaccionar millor (aquesta feina no s'acaba mai) i l'altre sap que ha de fer la seva feina. Si ens volem tractar amb respecte, confiança, sinceritat, afecte... no podem perdre de vista algunes coses.

    Però aquesta voluntat d'entendre'ns em fa creure en les persones. Si més no, en algunes ;) 

  • Tot un ventall de relacions és possible

    Avui m'han enviat aquest vídeo i quan me'l he mirat sencer he pensat en la persona que me'l ha passat. Que dius: "m'estàs intentant dir alguna cosa???"...

    Però la veritat és que crec que no es pot explicar millor. I a més, m'ha fet riure:

    Al marge de les "paraulotes" que utilitza, jo crec que fa un bon retrat de com ens comportem en relacions, no només les de parella.

    I la veritat és que en algunes coses, m'hi reconec. Si noia, jo tampoc sóc perfecta; ja ho veus...

  • No estiguis trista

    El meu fill se'n va uns dies de viatge i avui ha vingut a dinar a casa per veure'm abans de marxar.

    Hem estat parlant la mar de bé durant tot el dinar però en un moment determinat de la conversa jo m'he posat a plorar. Només he volgut dir-li com em sentia. Jo no plorava perquè ell marxés ni res semblant, sinó pel que estavem parlant en aquell moment. Res, abans de començar el segon plat ja se'm havia passat ;)

    Unes hores després hem baixat al carrer a comprar unes coses que li feien falta i després ens hem acomiadat. A mi em sabia una mica de greu que el dia que marxava, el nostre dinar hagués anat com ha anat -era només una cosa meva perquè ell estava ben content- però abans de fer-me dos petons, va i em diu: "mama, no estiguis trista". Així, amb aquella naturalitat que sovint li surt de cop i volta i que, de vegades (no avui), et deixa de pedra. Ell sabia que en realitat jo no estava trista però en comptes de dir-me "no ploris" m'ha dit "no estiguis trista". M'ha agradat i ho he agraït.

    Quan als meus fills els ha passat alguna cosa sempre he intentat evitar dir-los "no ploris".  Que no ho recordi no vol dir que no els ho hagi dit algun cop per consolar-los, però sempre he intentat saber què els passava, parlar amb ells, abraçar-los... en tot cas deixar que treguessin el que fos i evitar el "no ploris". I és que de vegades quan plorem no som capaços d'identificar un PERQUÈ. Imagina't mentre ets petit... 

    Vaig viure temps en un lloc on plorar no s'acceptava del tot bé. I per descomptat, si ploraves, era perquè hi havia un motiu prou important que ho justifiqués; no per qualsevol fotesa. Si no era així, malament. Voldria pensar que en el fons això passava per "incapacitat" de qui em veia plorar. Vull dir que hi ha gent que et veu plorar (especialment si és perquè ho estàs passant malament) i no sap com gestionar el que els provoca a ELLS veure't plorar a tu

    Fa setmanes vaig veure un vídeo (que ara he estat incapaç de trobar per posar-lo aquí) on una dona feia una xerrada sobre el plor. En un moment determinat ella deia alguna cosa així:

    Ets a la feina i quan arriba l'hora d'esmorzar, t'aixeques i aprofites per fer una ullada a Facebook. De cop veus una foto del teu EX amb la seva nova parella. I t'agafa aquella cosa, nus a la gola, ulls brillants...

    Passa una i et pregunta: què et passa? i tu: res, res.

    Però tu ja comences a fer anar al cap, a pensar coses, i el nus a la gola estreny més.

    Passa una altra: estàs bé? escolta, si ho necessites, plora; sortim un moment. I tu: no, no

    Però perquè no, dona?

    Estic a la feina; no queda bé!

    (Jo aquí tampoc diria que haguem d'estar tot el dia plorant pels racons per allà on anem; intento seguir el fil del vídeo que no trobo).

    I el que deia la conferenciant és que moltes vegades plorar és com obrir la Capsa dels Trons perquè comences a plorar per la foto del teu EX i acabes plorant perquè se't han cremat els macarrons (dit per mi no té gràcia). Però que és cert que darrera el plor hi ha emocions. I molts cops no sabem identificar quines són aquestes emocions que ens fan plorar, per tant, en paraules planeres, seria com dir que no saps perquè estàs plorant (no identifiques l'emoció concreta) o que plores per tot (quan hi ha diferents emocions allà fent pinya).

    Deia ella que molts cops, en realitat, les persones es resisteixen a plorar per no atravessar processos emocionals. Per tot el que ella havia explicat abans; per no haver d'identificar emocions, per no voler saber què ha provocat que sentim aquesta emoció, per no canviar com reaccionem un cop identificades coses...

    En qualsevol cas la dona defensava que no hem de patir per plorar si ho necessitem ja que això ens pot ajudar a fer tot aquest treball de travessar processos emocionals i conèixer-nos millor.

    Així que quan he caigut en que el meu fill no m'ha dit pas "no ploris", m'ha vingut al cap tot això.

    Res, associacions mentals meves... Però cadascú ha marxat content :)

Translate