Blog

Currently showing posts tagged per dins

  • Sentía

    Hi ha cançons que, quan les escoltes per primer cop, et causen una impressió però passat un temps, quan les tornes a escoltar, l'impacte que et causen és molt diferent.

    Quan el grup Mecano va treure Sentía jo tenia 19 anys i la cançó em va agradar molt. L'entenia. Ara que tinc quasi mig segle no només entenc la cançó sinó que també la sé.

    En els darrers temps estic mirant de fer coses diferens amb la veu, i aquesta cançó era una prova:

    • No estic acostumada a cantar Bossa nova ni res per l'estil.
    • Fa anys, al cantar, deixava anar més aire del convenient així que em vaig passar força temps (per indicació dels mestres) corregint això. Ara he volgut cantar una cançó sencera amb l'aire posat :)
    • Volia veure com respondria al cantar un tema com aquest (parlo ara de les meves emocions).

    Aquest estiu Sentía va venir a mi i vaig decidir cantar-la:

    Aquest cop també he comptat amb la inestimable col.laboració d'en Joan i en Julio.

    Un parell que, com sempre, han tocat la meva veu només el mínim imprescindible. Un parell que m'acompanyen, que m'aconsellen i que han entès molt bé què pretenia jo amb aquesta cançó. No  buscava la perfecció i ells no s’han posat “farrucus” (love you guys).

    Tan sols és el reflex d’un Sentía. I ells ho han entès perfectament.

  • To make you feel my love: fent proves

    M'agraden els Making Of. Vull dir que normalment m'agrada el procés de creació i realització d'un esdeveniment, de determinats projectes o d'una cançó encara que no hi hagi ningú documentant-ho perquè el públic ho pugui veure.

    És emocionant viure des de dins com tot es va fent, com tot va agafant forma. I de vegades és un autèntic privilegi que et deixin formar part de determinats equips/grups de gent per poder aprendre tantes coses...

    Un esdeveniment se celebra en una data concreta i potser no es repeteix. En una obra de teatre o una cançó, com a espectador, només veus el resultat final -que cada cop és únic- però el que el públic no veu té alguna cosa que enganxa. Suposo que era això el que m'agradava de dirigir corals: buscar repertori, preparar-lo, presentar-lo al grup, aprendre la cançó corda per corda, ajuntar-ho tot, aquells assajos... La satisfacció del públic si li ha agradat el que hem fet, també, és clar. Però m'agrada viure el procés.

    Ara només canto de tant en tant i m'agrada també el procés que he de fer individualment.

    Saps que l'altre dia vaig parlar d'una cançó que estava preparant per l'actuació que la Laura i jo vam fer a La Llacuna?. En aquest cas, la cançó ja fa anys que està composta, cantada i versionada; jo només he estat una més.

    Doncs avui, eliminant coses del mòbil, m'han sortit unes quantes gravacions que vaig anar fent mentre la cançó i jo ens coneixíem. No és res estrany; molts cops gravo/gravem les proves que fem. El que és estrany és que tingui el valor de penjar aquests experiments! :D

    Hi ha un treball previ del que aquí no en parlo però és interessant.

    Va, una prova:

    To make - acappella casa di mamma.mp3

    Una altra prova (no et dic on era el mòbi gravant!):

    To make - Piano de bolsillo.m4a

    Com que no tinc vídeo dels assajos ni res, poso una foto, que sempre fa bonic :)

    No se si vaig aconseguir això de "to make you feel my love"...

  • To make you feel my love

    A finals de la setmana vinent la Laura i jo tenim un "bolo" :)

    En el que vam fer al juliol vam tenir la sensació que la gent hauria agraït una estona més de música, així que aquesta vegada hem decidit afegir algunes cançons més per si de cas.

    Una de les cançons que m'he afegit és "To make you feel my love" (per fer-te sentir el meu amor), d'en Bob Dylan. Fa algun temps la cantava molt quan ningú no em veia. I ara penso: perquè no cantar-la ara?

    És una cançó senzilla però a mi m'arriba.

    No és pas per allò de "passaria gana i m'arrossegaria pel carrer"; no. És per tota la resta. Pel significat que jo li vaig donar en el seu dia...

    (Recorda'm que sobre això del significat de les cançons en parli un altre dia, val?)

    Confesso que a dia d'avui encara no se si la cantaré amb el Gerard al piano o amb el nostre "Bradley Cooper", que de vegades es presenta a veure'ns amb la seva guitarra i puja a l'escenari a cantar Shallow amb la Laura. 

    Sigui com sigui intentaré que quedi el més bonic possible :)

    Deixo la lletra (en anglès); com et dic, és senzilla:

    When the rain is blowing in your face

    And the whole world is on your case

    I could offer you a warm embrace

    To make you feel my Love

     

    When the evening shadows and the stars appear

    And there is no one there to dry your tears

    I could hold you for a million years

    To make you feel my Love

     

    I know you haven't made your mind up yet

    But I will never do you wrong

    I've known it from the moment that we met

    No doubt in my mind where you belong

     

    I'd go hungry; I'd go black and blue

    And I'd go crawling down the avenue

    No, there's nothing that I wouldn't do

    To make you feel my Love

     

    The storms are raging on the rolling sea

    And on the highway of regret

    The winds of change are blowing wild and free

    You ain't seen nothing like me yet

     

    I could make you happy, make your dreams come true

    There's nothing that I wouldn't do

    Go to the ends of this Earth for you

    To make you feel my love, oh yes

    To make you feel my love

  • T'enyoro

    Hola Xavier,

    Sé que t'agradava que et diguessin les coses com són, igual que tu ho feies, així que et diré una cosa: Ja fa més de tres anys que no hi ets i no et penso constantment. És la veritat.

    Crec que això és perquè tots sabíem que havies de marxar i quan ho vas fer jo ja t'havia dit tot el que et volia dir. Fins i tot que t'estimava, recordes? davant d'un grup de gent que jo no coneixia de res. Tu em vas dir -en el grup, perquè tothom captés el missatge-: "no acceptaré mimositats de cap mena". Però t'ho vaig dir. I cada cop que ens vèiem, jo et feia una abraçada de les meves. No se si t'aguantaves perquè en el fons t'agradava que t'abraçés o perquè ja em coneixies i sabies que no te'n podries lliurar (m'inclino per aquesta última). Sigui com sigui, gràcies per deixar-te abraçar. I per dir-me coses com: "no sé què fas, però estàs guapíssima; cada cop que et veig estàs més guapa. És escandalós". Sempre sabies què dir ;)

    No sé qui cony es va inventar allò de que entre un home i una dona no hi pot haver amistat. Jo t'enyoro, amic.

    Amb tu he parlat de coses que no he parlat amb d'altres persones i ho he fet d'una manera que tampoc. I jo no sé si el que m'explicaves tu, ho comparties amb altres persones. En realitat tant és. Però m'encantava. De vegades em feies flipar... Flipava, de fet, amb què tu (i l'Esther) comptessiu amb mi; sou especials.

    Ja fa més de tres anys que no hi ets però aquests dies et penso.

    Recordo els mails que m'enviaves de tan en tant des de diferents parts del món, els poemes que escrivies, les coses que em deies i com me les deies (de vegades sense anestèsia), les fotos dels teus viatges. I recordo els farts de riure que ens havíem fet, d'aquells que em fan mal de panxa a mi i et feien plorar a tu. Te'n recordes?

    L'altre dia vaig veure un reportatge a Netflix que parlava de la valentia. La dona va posar paraules a algunes coses que crec (i sento que són així) des de fa temps. Jo no ho podria explicar millor. I mentre escoltava, et veia a tu, Xavier. I també a l'Esther.

    En realitat crec que em vaig fixar en tu per això: sempre has estat un home valent.

    Ser valent, per mi, no és sortir al carrer a buscar el Drac i matar-lo, ni tampoc prendre decisions suïcides. Per a mi ser valent és afrontar la vida tal i com ve; com ho feies tu. 

    I no se si és perquè crec que el món necessita gent valenta o per tot el que t'acabo de dir, però sigui com sigui, aquests dies et penso molt.

    G.

    PD: Encara voldria ser lleó.

  • Les coses petites

    Quan era petita m'agradaven les nines però si eren gaire grans, no els feia cas.

    A mi m'agradaven les Barriguitas. No les que fan ara, sinó les úniques que hi havia llavors; amb els braços molsudets i panxona. I crec que, com que d'aquelles ja quasi no se'n troben, si fos nena ara, jugaria amb les Sylvanian Families perquè a més a més de petites, són animalons :)  

    També m'agradaven les Matrioskas, especialment les més petites que queden amagades al final de tot.

    I feia casetes jo mateixa; convertia capses en cases. Bé, això encara ho faig ara de tant en tant perquè em sap greu llençar tanta capsa de cafè i a més, a la nena que encara porto dins li encanta.

    Si ho penso bé, trobo que les coses petites són com la punta d'un Iceberg. I tenen alguna cosa que m'atrau.

    Avui m'he sorprès a mi mateixa fent un "unfollow" a algú que feia molt de temps que seguia. I dic que m'ha sorprès perquè ho he fet gairebé sense pensar. És un gest ben petit, de fet. Només és clicar un botó però representa que no veuré res més d'aquesta persona a no ser que jo vagi a buscar-ho expressament. Un gest ben petit amb un gran significat. I m'ha sortit sense donar-li mil voltes ni fer grans rituals. Unfollow.

    És com quan un dia canvies el lloc on vas a prendre cafè i deixes de parlar amb la cambrera de sempre perquè ara vas a un lloc nou i parles amb persones diferents. O com quan vénen amics a casa i els ofereixes coca-cola sense pensar que no en tens perquè ja fa segles que no en compres. No ets ni conscient del dia que vas deixar de comprar-ne, però fa temps que no en beus i et senta bé.

    I mentre escric això, resulta que escolto: "De vegades una tonteria, de sobte ens indica que ens en sortim" i penso que sóc de les coses petites perquè les coses petites són, en realitat, més grans del que semblen.

  • Leaving Las Vegas

    Avui, dinant amb els companys de curs, hem estat parlant de malalties.

    No és el tema del curs però hi ha una noia que treballa amb temes de neurocirurgia, jo volia saber què fa ella relacionat amb això i m'ho ha explicat. No he pogut evitar que alguns records vinguessin a mi.

    Puc recordar els anys que vaig estar provant medicaments sense que em controlessin les crisis, els atacs que ara sé que eren d'angoixa, l'operació, el post operatori, la recuperació... i la segona malaltia.

    Són records d'una etapa que ha quedat enrere i en la qual ja no hi penso gaire però, el que també recordo, i no m'importa fer-ho els cops que calgui, és com em vaig "despertar".

    Recordo les converses que jo tenia amb mi mateixa: A veure, t'han dit que no et moriràs d'això. Com pot ser que hi hagi gent que té càncer, amb empenta i ganes de viure, i tu estiguis com estàs? Com pot ser que hi hagi gent que objectivament està pitjor que tu però que tira endavant i viu, mentre tu només existeixes? Tens un fill, una familia, moltes coses que valen la pena!

    Tot això jo ja ho veia però no sabia com canviar-ho. No era capaç de fer-ho. I així van anar passant els anys. Cada cop a pitjor.

    Fins que un dia va passar allò que em va despertar. Em va despertar i vaig tornar-me a fer més preguntes apart dels: Com pot ser que hi hagi gent que té càncer, amb empenta i ganes de viure, i tu estiguis com estàs? 

    La resposta era clara: estava vivint el meu Leaving Las Vegas particular. No n'estic orgullosa però és la veritat.

    I li passa a més gent de la que sembla.

    Fas servir la malaltia per no enfrontar-te a situacions, o a persones, perquè, és clar, com que tens la malaltia... No pots ser o fer coses (que se suposa que els als altres esperen de tu) per la malaltia. No pots fer X amb els teus fills per la malaltia, no pots menjar X per la malaltia...

    La malaltia avala decisions que tu prens per no comprometre't, per no arriscar-te, per no anar a llocs, per no canviar... 

    Pensa-hi.

    Pots creure que tens mala sort a la vida perquè tu no has triat les malalties però, què passaria si no tinguessis la malaltia? 

    Pensa-hi.

    Sense malaltia no tens excusa per no agafar les regnes de la TEVA vida. No la vida que que la teva mare creu que fa per tu. No la que el teu pare voldria. La teva vida.

    Tu no has triat les malalties i així vas fent.

    Però després de les malalties què hi ha?

  • Pesos

    Fa un dies que vaig fer el que portava mesos pensant: m'he fet l'esquilada del segle i ara vaig amb tots els cabells blancs a l'aire. Tal com volia i tal com els tinc.

    Dies després, quan vaig veure la primera foto que em va fer ma mare amb els cabells així, em va passar una cosa. De cop, vaig notar un pes...

    No és pels cabells blancs que ja sabia que tenia i que no em preocupen gens. Tal com li vaig dir al neurocirurgià fa 16 anys: "SÓLO ES PELO"; haga lo que tenga que hacer". Tampoc és per les arruguetes que se'm fan quan ric i que aniran a més, segur. Ni per les coses que no es veuen a la foto i que també són evidència del pas del temps.

    Res del que diré ara és des de la queixa o des d'una perspectiva negativa o de víctima; al contrari. Però els anys pesen. Pesen les cicatrius. Pesa la por. Pesa l'alegria i la joventut que has entregat i que ja no et tornaran. Pesa el temps emprat en discussions; i si eren discussions absurdes encara pesa més. Pesen les expectatives que has dipositat en algú. I adonar-te que les expectatives, en realitat, són cosa teva i que has de canviar de xip, costa, i això també té un pes. Pesa el temps que has estat perduda o desorientada. Pesa prendre decisions tu sola... I també pesen les bones estones compartides o en solitari, les abraçades, els farts de riure, les converses interminables que van teixint complicitats, la profunditat de parlar sense dir-se res (només amb la mirada i les mans agafades), les bones lectures, les vegades que t'has emocionat cantant, els cops de mà que t'han donat quan ho necessitaves o l'amor que has rebut i reps cada dia. Tot això també pesa molt.

    Suposo que ha sigut veure'm així i, de cop, a través d'una imatge, confirmar que ja he viscut mitja vida i em pregunto on han anat a parar totes aquestes coses que pesen tant. També és mirar la foto, veure coses que abans no veia i ser-ne conscient. 

    Però "Una vez consciente ya no puedes ser indiferente" (llegia jo l'altre dia). Suposo que això ha de ser madurar.

    I pensant en que ja he viscut mitja vida i en sóc conscient, m'agradaria viure l'altra mitja de forma diferent. Voldria anar més lleugera perquè ja he entès que hi ha pesos que no tinc perquè carregar. Que és cert que encara tenim temps, però ningú no sap quan. Així que millor invertir el temps en coses i persones que valguin la pena perquè com es diu sovint, ja no estem per tonteries. Mirem d'acceptar la vida tal com és però no ens encantem.

    Sempre hi ha cançons que expliquen la vida millor del que pots fer-ho tu :)

    Bonus track (relacionant tot això i el que vull per la mossa que m'acompanya a la foto):

    "Liberarnos de la culpa y empezar a asumir nuestras responsabilidades es una forma de madurez. Y lo que necesitan los niños, niñas y jóvenes de hoy mucho más que cualquier otra cosa, es adultos y adultas maduros, que digan sí a la vida, que asuman sus errores y sean capaces de corregirlos”.

    -Heike Freire-

  • Hi ha llocs...

    L'altre dia vaig veure per internet una imatge amb una frase que deia una cosa com ara: "hay sitios a los que solo se puede volver con la misma persona".

    Penso que potser és veritat. Però també penso que hi ha llocs on has de tornar per acomiadar-te, per tancar etapes; per poder avançar.

    Avui he anat a casa meva. A la primera? a una de tantes? a la que potser he sentit més meva?...

    Pensava que m'aniria bé tornar-hi per acomiadar-me definitivament, però quan he travessat la porta m'ha envaït una estranya sensació. He sentit que jo ja m'havia acomiadat, que allò ja no és casa meva... i una sensació de familiaritat. Suposo que és el fet de recordar el camí que feia per anar a la cuina, com entrava al menjador, com portava els fills en braços fins a l'habitació... reconèixer un espai que ha canviat, però reconèixer també que tu ja no pertanys allà. I sentir que potser has fet bé de tornar-hi per saber que ja està.

    Que potser més que "casa meva" seria més encertat dir un lloc on "m'he sentit a casa" durant molt de temps. Això és el que compta. Perquè, al final, com deia aquell, " Wherever I Lay My Hat (That's My Home)":

    Res no ens pertany en realitat. No ens pertanyen les cases, per molt que tinguem un paper que ho digui, i no ens les endurem quan deixem aquesta vida. Com tampoc ens pertanyen les persones.

    Hi ha persones a les que ja no t'hi lliga res abans que s'estripin els papers. I, en canvi, hi ha persones amb les que sempre et sents a casa, encara que no t'hi lligui res.

    Persones a les que podries deixar-hi el teu barret.

  • Volent entendre'ns

    Fa un parell de nits vaig discutir-me amb algú que estimo. No cal explicar com es diu ni quina relació hi tinc. Però és algú que no puc decidir no estimar, de fet. 

    Em va dir una cosa que em va fer mal. I jo vaig actuar com no voldria haver-ho fet. Realment molt desagradable tot plegat.

    Me'n vaig anar al llit molt malament. Em va agafar una plorera històrica. Sí, perquè, com diu una amiga meva: quan plores, plores per tot. Comences plorant perquè has vist una foto del teu ex amb una altra i acabes plorant perquè se't han cremat els macarrons. Obres les comportes i surt tot. I he de reconèixer que en el meu cas va ser així. Ja feia dies que tenia coses al sac i suposo que aquella discusió va propiciar que sortís tot.

    Que, en realitat, el que em va dir tampoc és que sigui 100% cert. Però, en el fons, és el que jo penso de mi mateixa; ho he de reconèixer. Per això em va fer mal i per això vaig saltar. Perquè jo penso que allò que em va dir és veritat, encara que potser no ho sigui (una cosa més que he de treballar...).

    La cosa és que quan em vaig ficar al llit, apart del mal cos que tenia, ja vaig començar a pensar a veure quants dies trigaríem en arreglar-ho. I com ho podria fer per, per part meva, apropar-me. Quin seria el millor moment, quines paraules utilitzar per dir-li el que li volia dir... Perquè crec que l'orgull no seveix de res si ens volem entendre. Si es tracta de solucionar coses i jo crec que tinc part de responsabilitat, miro de parlar-ne... y si hay que ir, se va.

    Però, oh, sorpresa, abans de dues hores ja hi va haver la primera aproximació cosa que, confesso, no m'esperava però agraeixo MOLT. No va ser una conversa llarga; no calia. Però l'endema vam buscar ocasió per parlar-ne una mica més. I crec que hem après (o recordat) alguna cosa.

    El que valoro per damunt de tot és que ambdues parts vam voler PARLAR, aclarir les coses. Aquí no val el whatsapp, ni les indirectes, ni els missatges "en clau" disfressats de qui sap què. No ens va importar reconèixer punts febles perquè vam prioritzar, per sobre de tot, la relació que tenim. I per aquesta relació que tenim, perquè ens estimem, mirarem de superar coses, de comunicar-nos millor i de seguir endavant, amb més confiança i complicitat de la que teníem abans. I això, en totes les relacions ho valoro molt, però en aquesta, especialment.

    Segur que de discussions en teindrem més, tot i que espero que no com aquesta. Sé que he de seguir treballant en mi mateixa per estar en pau i reaccionar millor (aquesta feina no s'acaba mai) i l'altre sap que ha de fer la seva feina. Si ens volem tractar amb respecte, confiança, sinceritat, afecte... no podem perdre de vista algunes coses.

    Però aquesta voluntat d'entendre'ns em fa creure en les persones. Si més no, en algunes ;) 

  • T'ho hauria volgut dir

    Fa un parell de dies vaig veure en directe part de la conferència que poso aquí a baix però l'endemà la vaig veure tota.

    L'enganxo aquí perquè, mentre la veia, no vaig poder evitar pensar que moltes de les coses que diu ell, te les hauria volgut dir jo a tu. M'hauria agradat que en parlessim tots dos, de fet. No de cop. No tot en un dia, no. Però parlar-ne de mica en mica. M'hauria agradat saber què en penses de tot plegat perquè són temes en què de vegades hi penso bastant.

    Per mi l'hora i mitja de conferència té interès des del principi al final però m'he fixat més en els minuts 25 al 45 (aprox), a partir del 50 i pico i, en especial, el que diu al final sobre els Separats. Això dels separats ja fa bastant de temps que ho penso.

    Jo no puc explicar millor el que ell diu. I hi ha coses que no ens agrada escoltar però no per això són menys veritat.

    Et voldria dir que sí, que en el meu cas jo vaig prende la decisió (amb TOTES les conseqüències; no em queixo) però... és més fàcil prendre la decisió o assumir el paper de víctima en comptes de decidir? serà que ell té raó quan diu que una de les parts volia prendre la decisió fa temps però no va tenir valor per fer-ho? I per això en culpabilitza l'altre? En el meu cas va ser així, i ja sé que no tots els casos són iguals, però m'hauria agradat saber si ho veus així; perquè no?

    "Si no te amas a ti mismo atraes a personas que no te aman. Si tu te tratas mal, atraes a personas que te tratan mal". Creus que t'ha passat o et passa a tu això? Jo vaig aguantar massa temps perquè no m'estimava prou. I també se que, sense voler-ho, vaig "projectar" en tu coses que no et tocaven. Suposo que quan estàs sortint del pou encara no tens una visió àmplia, precisament perquè encara no has arribat a dalt de tot per poder respirar i veure el que hi ha afora. No és just, però vull que sàpigues que vaig trobar un GRAN recolzament en tu. 

    També et voldria dir que jo, a tu, ja et veig. Veig que no ets cap príncep blau, ja ho sé. Però m'agradaria dir-te que veig coses que m'agraden molt. I que m'interessa la persona que ets ara, no la que vas ser.

    Que ja et veig... i que m'hauria agradat experimentar amb tu; que experimentessim junts. Ja ho he pensat també... i si tinguessim data de caducitat, si fossim una preparació pel següent? Doncs la veritat és que ara mateix no se'm acut ningú millor amb qui preparar-me pel següent. "Per sempre no hi ha res i el tren del temps no frena; tinc un desig només: que tot valgui la pena".

    Que no crec que s'hagi de començar res pensant en el següent, però que si fos així, no se'm acut ningú millor amb qui preparar-me.

    Busca una estona i mira la conferència, siusplau:

    Per acabar, algunes coses amb les que em quedo. Així, per seguir pensant jo sola:

    • "El amor no se termina cuando dos personas se casan, sino cuando dos personas dejan de comportarse como novios".
    • "Gracias a la pareja puedes crecer y evolucionar muchísimo más que solo".
    • "Atraemos personas opuestas y complementarias; tú no me completas, pero me complementas".
    • Que m'agrada qun em dius pel meu nom.
    • Que pobrets els de Maná ;) 

    I que se que no em llegiràs, ni parlarem de tot això. Al pas que anem, segurament no parlarem de res. Potser del temps que fa... Però, diu:

    "El amor beneficia más al que ama"

    I amb això em quedo.

  • El meu regal de Nadal

    L'altre dia vaig quedar amb en Nitus per gravar de nou una cosa que no m'havia quedat bé.

    Quan vaig arribar, ell tenia l'aula mig decorada amb coses de Nadal i li vaig comentar que fa temps m'hauria agradat felicitar les Festes cantant alguna cosa; alguna cançó des les que jo li havia sentit al Bing Crosby o al Frank Sinatra. I ell ja sabia que em feia molta il.lusió fer alguna cosa conjunta perquè el Nitus toca molt bé la guitarra i m'agrada molt com ho fa.

    Total que no vam fer res del que havíem acordat i ens vam posar a jugar :)

    Em va dir que al gravar junts, no podem fer retocs a veu, guitarra ni res. Llavors em va proposar de gravar-ho amb el mòbil perquè si la cosa quedava bé, potser resultaria estrany penjar només un àudio sense edició. I vam estar un parell d'horetes cantant (no només el que es veu).

    Ahir em diu: mira el correu, que t'he enviat una cosa. I quan vaig veure la "cosa" em vaig emocionar.

    Perquè em va semblar que, aquest any, el Nitus m'ha fet EL regal de Nadal. Un regal que vull compartir:

    Em va fer molta il.lusió veure el vídeo.

    Quan pensava que m'agradaria felicitar les Festes cantant, no vaig pensar mai en com ho podria materialitzar. Tampoc havia pensat en quina cançó escolliria. Però hi ha vegades que les coses surten rodones sense haver-ho buscat.

    I tot i que veig i escolto coses "rares", d'aquestes coses, són més les que m'agraden que les que no.

    Això per mi també és un gran regal: veure que estic avançant. Ser capaç de relaxar-me, de deixar-ho en mans de l'altre (perquè hi confies) i gaudir de l'experiència encara que el resultat no sigui tècnicament perfecte. 

    Crec que puc dir, no només pel vídeo, que aquest any "I'll be home for Christmas".

    Bones Festes :)

  • Tot un ventall de relacions és possible

    Avui m'han enviat aquest vídeo i quan me'l he mirat sencer he pensat en la persona que me'l ha passat. Que dius: "m'estàs intentant dir alguna cosa???"...

    Però la veritat és que crec que no es pot explicar millor. I a més, m'ha fet riure:

    Al marge de les "paraulotes" que utilitza, jo crec que fa un bon retrat de com ens comportem en relacions, no només les de parella.

    I la veritat és que en algunes coses, m'hi reconec. Si noia, jo tampoc sóc perfecta; ja ho veus...

  • No estiguis trista

    El meu fill se'n va uns dies de viatge i avui ha vingut a dinar a casa per veure'm abans de marxar.

    Hem estat parlant la mar de bé durant tot el dinar però en un moment determinat de la conversa jo m'he posat a plorar. Només he volgut dir-li com em sentia. Jo no plorava perquè ell marxés ni res semblant, sinó pel que estavem parlant en aquell moment. Res, abans de començar el segon plat ja se'm havia passat ;)

    Unes hores després hem baixat al carrer a comprar unes coses que li feien falta i després ens hem acomiadat. A mi em sabia una mica de greu que el dia que marxava, el nostre dinar hagués anat com ha anat -era només una cosa meva perquè ell estava ben content- però abans de fer-me dos petons, va i em diu: "mama, no estiguis trista". Així, amb aquella naturalitat que sovint li surt de cop i volta i que, de vegades (no avui), et deixa de pedra. Ell sabia que en realitat jo no estava trista però en comptes de dir-me "no ploris" m'ha dit "no estiguis trista". M'ha agradat i ho he agraït.

    Quan als meus fills els ha passat alguna cosa sempre he intentat evitar dir-los "no ploris".  Que no ho recordi no vol dir que no els ho hagi dit algun cop per consolar-los, però sempre he intentat saber què els passava, parlar amb ells, abraçar-los... en tot cas deixar que treguessin el que fos i evitar el "no ploris". I és que de vegades quan plorem no som capaços d'identificar un PERQUÈ. Imagina't mentre ets petit... 

    Vaig viure temps en un lloc on plorar no s'acceptava del tot bé. I per descomptat, si ploraves, era perquè hi havia un motiu prou important que ho justifiqués; no per qualsevol fotesa. Si no era així, malament. Voldria pensar que en el fons això passava per "incapacitat" de qui em veia plorar. Vull dir que hi ha gent que et veu plorar (especialment si és perquè ho estàs passant malament) i no sap com gestionar el que els provoca a ELLS veure't plorar a tu

    Fa setmanes vaig veure un vídeo (que ara he estat incapaç de trobar per posar-lo aquí) on una dona feia una xerrada sobre el plor. En un moment determinat ella deia alguna cosa així:

    Ets a la feina i quan arriba l'hora d'esmorzar, t'aixeques i aprofites per fer una ullada a Facebook. De cop veus una foto del teu EX amb la seva nova parella. I t'agafa aquella cosa, nus a la gola, ulls brillants...

    Passa una i et pregunta: què et passa? i tu: res, res.

    Però tu ja comences a fer anar al cap, a pensar coses, i el nus a la gola estreny més.

    Passa una altra: estàs bé? escolta, si ho necessites, plora; sortim un moment. I tu: no, no

    Però perquè no, dona?

    Estic a la feina; no queda bé!

    (Jo aquí tampoc diria que haguem d'estar tot el dia plorant pels racons per allà on anem; intento seguir el fil del vídeo que no trobo).

    I el que deia la conferenciant és que moltes vegades plorar és com obrir la Capsa dels Trons perquè comences a plorar per la foto del teu EX i acabes plorant perquè se't han cremat els macarrons (dit per mi no té gràcia). Però que és cert que darrera el plor hi ha emocions. I molts cops no sabem identificar quines són aquestes emocions que ens fan plorar, per tant, en paraules planeres, seria com dir que no saps perquè estàs plorant (no identifiques l'emoció concreta) o que plores per tot (quan hi ha diferents emocions allà fent pinya).

    Deia ella que molts cops, en realitat, les persones es resisteixen a plorar per no atravessar processos emocionals. Per tot el que ella havia explicat abans; per no haver d'identificar emocions, per no voler saber què ha provocat que sentim aquesta emoció, per no canviar com reaccionem un cop identificades coses...

    En qualsevol cas la dona defensava que no hem de patir per plorar si ho necessitem ja que això ens pot ajudar a fer tot aquest treball de travessar processos emocionals i conèixer-nos millor.

    Així que quan he caigut en que el meu fill no m'ha dit pas "no ploris", m'ha vingut al cap tot això.

    Res, associacions mentals meves... Però cadascú ha marxat content :)

  • Gospel a l'Asil

    Ahir vaig estar a l'Asil del Sant Crist, una joia del Modernisme Igualadí:

    Vaig anar a veure cantar el grup de Fàtima amb la seva nova Directora (la Laia Cuadras) i als U5Gospel de Maristes, també amb nova Directora (la Maria Colom).

    Estic contenta d'haver-los vist a tots. Contenta que els dos grups tinguin Directores més preparades que jo. Contenta que la gent segueixi cantant i gaudeixi quan ho fa. Contenta que el Ramon els acompanyi al piano (so lucky!). I agraïda.

    La música continua. La vida continua. 

    Tot és com ha de ser.

  • Tessitures

    Avui he trobat, sense buscar-ho, un vídeo interessant que he volgut compartir amb vosaltres.

    Fa il.lusió veure que, per la xarxa, de tant en tant encara trobes coses que estan ben explicades i que s'entenen bé, com és el cas d'aquest vídeo. Aquí l'autor ens deixa veure l'efecte que fa UNA MATEIXA NOTA musical cantada en diferents tessitures:

    És interessant apreciar com, segons tinguem veu de Soprano, Mezzo o bé Contralt, la mateixa nota no sona ben bé igual. Si no ens hi fixem gaire, fins i tot algú diria que no és la mateixa nota.

    El que passa és que segons la nostra tessitura, una mateixa nota ens pot costar més o menys d'abordar. O el que és el mateix, segons el tipus de veu que tinguem, aquesta mateixa nota la sentirem més confortable o menys; com que ens surt més fàcilment i de forma més natural. Crec que l'autor ens posa bastants exemples durant tot el vídeo i la idea es capta molt bé.

    De fet, té lògica. Si jo sóc Contralt -estaré dotada per a cantar més greu-, com més "amunt" vagi, més m'allunyaré del que estic, "de fàbrica", preparada per a fer. I a la inversa, si jo sóc Soprano, em costarà més "tirar cap avall". (Disculpeu que no utilitzi un llenguate molt tècnic; sempre he fugit d'això fins i tot quan feia classes d'informàtica).

    Això es veu clarament en el vídeo. En aquest moment, per exemple, veiem que la Soprano sembla que no està fen cap esforç; que li surt de manera natural. No hi veiem res estrany. La Mezzo, tot i que ja apreciem certa inensitat al cantar-la, encara mostra una veu amb cos. I a la Contralt ja se la veu una mica forçada:

    Per això és tan important, quan escollim una cançó per a cantar, esbrinar bé en quin està. Mirar que s'adapti a la nostra tessitura i, si no, intentar a veure si podem pujar o abaixar la cançó de , perquè s'adapti millor al que ja portem de sèrie

    I el que portem de sèrie també es pot millorar :) 

  • Gracias a Fàtima, que me ha dado tanto

    Avui, mirant el calendari, m'adono que Ja fa gairebé un any que vaig deixar els 4 grups corals que portava. 

    Encara que a alguns no els ho va semblar, no va ser una decisió precipitada. Va ser una decisió a la qual ja portava MOLTS mesos donant-li voltes. Però no per meditada va ser una decisió divertida, la veritat.

    En aquell moment jo necessitava parar. El temps que destinava a buscar repertori, treure veus, inventar exercicis, preparar classes, etc., el necessitava per estar amb mi i per mi. I el cert és que no me'n penedeixo però si he de ser sincera, he trobat a faltar coses que recordo amb molt d'afecte (com ja m'imaginava). Precisament per això em va costar tants mesos decidir-me: bàsicament per l'aspecte humà de l'experiència. I això és el que volia expressar des de ja fa algun temps.

    Recordo quan la Coordinadora dels Espais Cívics d'Igualada, l'Arantxa, em va proposar de posar en marxa un taller de Gospel al Centre Civic de Fàtima. Va ser l'any 2013 i la conversa que vam tenir no la reproduiré ara, però el que puc dir és que em sembla que ella va creure més en mi que jo mateixa llavors. Però vaig acceptar. I gràcies a l'experiència de Fàtima, amb el temps, vaig anar portant més grups.

    El primer dia de classe em vaig presentar allà amb la bossa plena de partitures, lletres, l'ampolla d'aigua i bastants nervis. I amb una quinzena de paperets enrotllats com una cigarreta (perquè, sí, ja s'hi havien apuntat una quinzena de persones).

    Ai mareta, què els he d'explicar jo ara!...

    I no sé què els vaig explicar. Però sí recordo, perquè era important per mi, que els vaig traslladar la idea que no esperessin que els fes classes gaire "formals". Que no esperessin de mi grans coneixements de música, però que sí que faria el possible per fer-los viure la música com l'entenc i la visc jo. I vaig agafar les cigarretes de paper i les vaig repartir; una per casdascú.

    A dins només hi havia escrita una frase d'en Luciano Pavarotti: 

    La frase diu: "Aprendre música llegint sobre ella és com fer l'amor per correu".

    Jo no la vaig posar tan bonica com aquí la gent de Beltempo Records però la vaig triar perquè em semblava que reflectia molt bé allò que jo els volia transmetre sobre la música i el que podríen esperar cada divendres al vespre.

    I el taller de Gospel va començar a caminar.

    Quan portavem 4 classes, literalment, ens vam topar amb la Festa d'aniversari del Centre Cívic que, com cada any, se celebra per primavera al mig del carrer. L'Arantxa ens va dir que no estavem obligats a sotir, i menys amb 4 classes... però tots ens ho vam prendre com un repte i he de dir que en acabar l'acte molta gent va venir a felicitar-nos de tant bé que va sortir amb només 4 dies.

    Aquest va ser el dia de la primera cantada :)

    Sobre el taller de Fàtima voldria dir algunes coses que em semblen importants:

    Era un taller quadrimestral, el que implica obrir inscripcions cada 4 mesos amb el moviment d'entrada i sortida de gent al grup i el que això comporta (que quan la cosa ja comença a sonar bé, tornes a començar).

    Cada any hem participat en l'anversari del Centre (menys quan la meteorologia ho ha impedit).

    El taller ha anat creixent cada any, fins el punt que quan ho vaig deixar vam haver de demanar que tornessin a obrir inscripcions i no el tanquessin perquè hi havia gent que s'havia quedat fora. 

    Ha estat sempre un grup que ha acollit estupendament a tota la gent nova que s'hi ha anat apuntant. Això i que ha estat un grup que sempre s'han pres la "feina" amb entusiasme i més seriosament que si fossin una CORAL estable "de veritat", són dues de les coses que més m'han agradat d'aquest grup. 

    Com ja he dit, no era un COR estable, per tant no teníem coses com per exemple un VESTUARI que ens identifiqués. I, de fet, sempre hem volgut anar vestits de carrer. Això lliga amb la filosofia que sempre he volgut transmetre al grup: tothom pot cantar; no cal anar mudat ni fer res especial. Anar "de carrer" ha estat, de fet, una altra de les coses que ha caracteritzat al grup. M'agrada.

    Hem fet una pila de celabracions entre nosaltres (no només Nadal i Final de curs). Qualsevol excusa és bona per portar unes pastetes i berenar :)

    Hem cantat SEMPRE acapella menys en casos molt puntuals. 

    El taller no tenia ofcialment compromisos ni activitats previstes però he de donar, un cop més, gràcies a l'Arantxa per haver-me donat carta blanca per fer una quantitat "d'experiments" que ni t'explico en aquests 4 anys.

    I ja que hi estic posada, explico algunes coses maques que vam fer durant aquest temps.

    Trobada a Copons amb la coral Family Gospel de Calaf. Cada grup va cantar algunes cançons per separat i algunes de conjuntes. Va ser divertit trobar-nos i conèixer gent nova però que també cantava gospel (no estem sols!). El públic s'ho va passar molt bé i per nosaltres va ser una gran trobada.

     

    Coneixeu The Gospel Viu Choir (TGV)? Si no els coneixeu us diré que ja esteu trigant. Per mi -és només la meva modesta opinió- són el millor grup de Gospel del país (i part de l'estranger! com diria la meva àvia). Són un grup de gent estupenda, amb unes veus meravelloses, que vibren amb el gospel, que et fan vibrar a tu, que t'emocionen des del minut 1... fan màgia dalt de l'escenari. A més a més tenen un projecte solidari: Gospel Sense Fronteres, mitjançant el qual treballen amb entitats vinculades a ajudar els infants del món. I tot això és possible gràcies al seu Director, en Moisès Sala.

    El meu primer contacte amb el gospel va venir de la seva mà, ja fa uns quants anys, al taller de Gospel que ell imparteix cada estiu a Girona (per cert, les inscripcions al taller d'enguany ja són obertes i us hi podeu apuntar AQUÍ, us recomano l'experiència 100%). En Moisès, deia, és segurament el responsable de que m'agradi i senti el gospel i, potser indirectament, també vaig començar a Fàtima gràcies al que he anat aprenent assistint als seus tallers i seguint al seu COR.

    Ell ens va explicar que estaven rodant un documental sobre TGV, anomenat precisament EL COR. El concert que apareix a la pel.lícula, es va gravar a l'Auditori de Girona.

    I allà que vam anar! Vam muntar un autocar de quasi 40 persones entre Fàtima i Family Gospel. Va ser genial tot plegat:

    Un altre dia emocionant va ser el 20è aniversari de Fàtima i el 10è de l'Espai Cívic Centre. Va ser un luxe poder cantar a l'Ateneu d'Igualada (vestits de carrer, com sempre).

    Dins de l'aula també hem fet coses interessants i divertides. Aquí (any 2015?) ens vam dividir en 2 grups per fer un exercici: gospelitzant cançons que no són de Gospel. La imaginació al poder! Crec que vam aprendre molt, de forma divertida.

    Els TGV  van portar el seu espectacle RELOAD a Calaf. No ens ho podíem perdre. Quasi 90 persones entre Fàtima i U5Gospel en un autocar! Crec que aquest dia el recordarem sempre :)

    I gràcies a aquesta "caravana gospeliana" que vam muntar per anar a Calaf, en Moisès va venir a fer-nos un taller dels seus a l'Espai Cívic Centre (Igualada), pels integrants de Fàtima i de U5Gospel. les fotos ho diuen tot, oi? No words...

    I l'últim concert que vam fer plegats Fàtima i U5Gospel "Cantem per Perú" a l'Església del Roser (Igualada), que va ser molt bonic, on els cantants van anar un pas més enllà, es va recaptar una quantitat de fons força maca, i la gent va acabar dreta cantant i aplaudint.

    D'ocasions per recordar en tinc tantes que no acabaria mai aquest post. Algunes  ja les he anat explicant aquí al blog. Només volia expressar (si és que això és possible) el que aquests anys han significat per mi.

    La paraula és AGRAÏMENT. Profund i sincer. Gràcies a l'Arantxa per confiar en mi i donar-me aquesta oportunitat perquè, com he dit al principi, Fàtima m'ha donat eines per afrontar projectes i experiències que han vingut després, inclús com a cantant. Gràcies a tots els grans (per fora i per dins) Mestres que he tingut pel camí. Gràcies als "alumnes" -que molts han estat Mestres també- per aguantar-me; gràcies per ser-hi en moments realments difícils de la meva vida. 

    A nivell personal he après tant! Sempre m'he sentit responsable d'aquesta feina i paral.lelament m'he anat formant per a poder donar el millor de mi. Però he après de totes les persones que han anat i vingut; de totes. He après a ser "Ajudadora" (no m'he identificat mai amb la paraula Directora). He après que hi ha coses que són fàcils per mi, més del que pensava, però que no són igual de fàcils per tothom. He après que jo podia fer coses que ni m'imaginava. He après que jo ja tenia coses dins meu que tampoc m'imaginava. He après de la música fent música.

    He tingut tants bons moments, tants aprenentatges, tantes il.lusions acomplertes, tants farts de riure, tanta vida... que em resulta molt difícil dir tot el que voldria sense extendre'm més.

    Així que, perquè no fer-ho amb música? Avui sí, FOR GOOD...

    I és que, com va dir el Patrick Swayze al final de la pel.lícula Ghost: "ni te imaginas cuánto amor me llevo".

  • Per Santa Cecília, música i records

    Ara fa quasi un any m'estava preparant un càsting.

    MAI havia fet una cosa semblant fins llavors. I encara ara no m'explico com se'm va acudir presentar-me a un càsting. Bé, ara, mirat amb perspectiva, sí que li trobo l'explicació però això ara no ve al cas.

    Amb el pànic que em feia (i segons com encara em fa) que em filmin i em vegin cantar! (al vídeo ja se'm veu bastant encarcarada).

    La qüestió és que amb el material sobrant del càsting vaig decidir fer un vídeo com de "tomas falsas". Allò que no enviaries mai a un càsting ni beguda... Doncs jo ho vaig enviar.

    Vaig enviar 3 vídeos "bons" que em van demanar i el de les "pífies" que vaig muntar jo en un correu electrònic que no tenia desperdici.

    I em van agafar.

    Ara, veient el vídeo, recordant com va anar tot i en el context que ho vaig fer... m'han agafat ganes de plorar.

    Però un any després aquí estic. Cantant ;)

    Feliç dia de Santa Cecília.

Translate