Blog

Currently showing posts tagged per dins

  • No estiguis trista

    El meu fill se'n va uns dies de viatge i avui ha vingut a dinar a casa per veure'm abans de marxar.

    Hem estat parlant la mar de bé durant tot el dinar però en un moment determinat de la conversa jo m'he posat a plorar. Només he volgut dir-li com em sentia. Jo no plorava perquè ell marxés ni res semblant, sinó pel que estavem parlant en aquell moment. Res, abans de començar el segon plat ja se'm havia passat ;)

    Unes hores després hem baixat al carrer a comprar unes coses que li feien falta i després ens hem acomiadat. A mi em sabia una mica de greu que el dia que marxava, el nostre dinar hagués anat com ha anat -era només una cosa meva perquè ell estava ben content- però abans de fer-me dos petons, va i em diu: "mama, no estiguis trista". Així, amb aquella naturalitat que sovint li surt de cop i volta i que, de vegades (no avui), et deixa de pedra. Ell sabia que en realitat jo no estava trista però en comptes de dir-me "no ploris" m'ha dit "no estiguis trista". M'ha agradat i ho he agraït.

    Quan als meus fills els ha passat alguna cosa sempre he intentat evitar dir-los "no ploris".  Que no ho recordi no vol dir que no els ho hagi dit algun cop per consolar-los, però sempre he intentat saber què els passava, parlar amb ells, abraçar-los... en tot cas deixar que treguessin el que fos i evitar el "no ploris". I és que de vegades quan plorem no som capaços d'identificar un PERQUÈ. Imagina't mentre ets petit... 

    Vaig viure temps en un lloc on plorar no s'acceptava del tot bé. I per descomptat, si ploraves, era perquè hi havia un motiu prou important que ho justifiqués; no per qualsevol fotesa. Si no era així, malament. Voldria pensar que en el fons això passava per "incapacitat" de qui em veia plorar. Vull dir que hi ha gent que et veu plorar (especialment si és perquè ho estàs passant malament) i no sap com gestionar el que els provoca a ELLS veure't plorar a tu

    Fa setmanes vaig veure un vídeo (que ara he estat incapaç de trobar per posar-lo aquí) on una dona feia una xerrada sobre el plor. En un moment determinat ella deia alguna cosa així:

    Ets a la feina i quan arriba l'hora d'esmorzar, t'aixeques i aprofites per fer una ullada a Facebook. De cop veus una foto del teu EX amb la seva nova parella. I t'agafa aquella cosa, nus a la gola, ulls brillants...

    Passa una i et pregunta: què et passa? i tu: res, res.

    Però tu ja comences a fer anar al cap, a pensar coses, i el nus a la gola estreny més.

    Passa una altra: estàs bé? escolta, si ho necessites, plora; sortim un moment. I tu: no, no

    Però perquè no, dona?

    Estic a la feina; no queda bé!

    (Jo aquí tampoc diria que haguem d'estar tot el dia plorant pels racons per allà on anem; intento seguir el fil del vídeo que no trobo).

    I el que deia la conferenciant és que moltes vegades plorar és com obrir la Capsa dels Trons perquè comences a plorar per la foto del teu EX i acabes plorant perquè se't han cremat els macarrons (dit per mi no té gràcia). Però que és cert que darrera el plor hi ha emocions. I molts cops no sabem identificar quines són aquestes emocions que ens fan plorar, per tant, en paraules planeres, seria com dir que no saps perquè estàs plorant (no identifiques l'emoció concreta) o que plores per tot (quan hi ha diferents emocions allà fent pinya).

    Deia ella que molts cops, en realitat, les persones es resisteixen a plorar per no atravessar processos emocionals. Per tot el que ella havia explicat abans; per no haver d'identificar emocions, per no voler saber què ha provocat que sentim aquesta emoció, per no canviar com reaccionem un cop identificades coses...

    En qualsevol cas la dona defensava que no hem de patir per plorar si ho necessitem ja que això ens pot ajudar a fer tot aquest treball de travessar processos emocionals i conèixer-nos millor.

    Així que quan he caigut en que el meu fill no m'ha dit pas "no ploris", m'ha vingut al cap tot això.

    Res, associacions mentals meves... Però cadascú ha marxat content :)

  • Gospel a l'Asil

    Ahir vaig estar a l'Asil del Sant Crist, una joia del Modernisme Igualadí:

    Vaig anar a veure cantar el grup de Fàtima amb la seva nova Directora (la Laia Cuadras) i als U5Gospel de Maristes, també amb nova Directora (la Maria Colom).

    Estic contenta d'haver-los vist a tots. Contenta que els dos grups tinguin Directores més preparades que jo. Contenta que la gent segueixi cantant i gaudeixi quan ho fa. Contenta que el Ramon els acompanyi al piano (so lucky!). I agraïda.

    La música continua. La vida continua. 

    Tot és com ha de ser.

  • Tessitures

    Avui he trobat, sense buscar-ho, un vídeo interessant que he volgut compartir amb vosaltres.

    Fa il.lusió veure que, per la xarxa, de tant en tant encara trobes coses que estan ben explicades i que s'entenen bé, com és el cas d'aquest vídeo. Aquí l'autor ens deixa veure l'efecte que fa UNA MATEIXA NOTA musical cantada en diferents tessitures:

    És interessant apreciar com, segons tinguem veu de Soprano, Mezzo o bé Contralt, la mateixa nota no sona ben bé igual. Si no ens hi fixem gaire, fins i tot algú diria que no és la mateixa nota.

    El que passa és que segons la nostra tessitura, una mateixa nota ens pot costar més o menys d'abordar. O el que és el mateix, segons el tipus de veu que tinguem, aquesta mateixa nota la sentirem més confortable o menys; com que ens surt més fàcilment i de forma més natural. Crec que l'autor ens posa bastants exemples durant tot el vídeo i la idea es capta molt bé.

    De fet, té lògica. Si jo sóc Contralt -estaré dotada per a cantar més greu-, com més "amunt" vagi, més m'allunyaré del que estic, "de fàbrica", preparada per a fer. I a la inversa, si jo sóc Soprano, em costarà més "tirar cap avall". (Disculpeu que no utilitzi un llenguate molt tècnic; sempre he fugit d'això fins i tot quan feia classes d'informàtica).

    Això es veu clarament en el vídeo. En aquest moment, per exemple, veiem que la Soprano sembla que no està fen cap esforç; que li surt de manera natural. No hi veiem res estrany. La Mezzo, tot i que ja apreciem certa inensitat al cantar-la, encara mostra una veu amb cos. I a la Contralt ja se la veu una mica forçada:

    Per això és tan important, quan escollim una cançó per a cantar, esbrinar bé en quin està. Mirar que s'adapti a la nostra tessitura i, si no, intentar a veure si podem pujar o abaixar la cançó de , perquè s'adapti millor al que ja portem de sèrie (i aquí també vull dir que, amb treball, el que portem de sèrie també es pot millorar).

    Espero que el vídeo us hagi agradat i que hagueu après alguna cosa. Ara ve quan jo hi poso de la meva collita :)

    El vídeo està molt bé i ens ensenya coses. Algunes molt evidents, com l'última que acabo d'escriure: esbrinar/adaptar el tò de la cançó que vull cantar perquè resulti millor.

    Però a mi m'agrada el vídeo perquè posa de manfest algunes coses que es poden resumir en una de sola:

    • No hi ha dues veus iguals perquè no hi ha dues persones iguals.

    Això, sembla molt evident i molt fàcil de veure i entendre. Però de vegades no es capta de primeres el que vol dir això; el que hi ha derrere.

    Busca dues Sopranos. Les que vulguis. No cantaran igual una que l'altra.

    Busca una mateixa ària d'òpera; un mateix fragment: No el faran igual l'una que l'altra.

    Per què? Perquè no hi ha dues PERSONES iguals. No porten el mateix equipament de sèrie, no s'expressen igual...

    Quan nosaltres volem cantar una cançó, ni que sigui inconscientment, sempre tenim una referència d'algú que l'ha cantat abans que nosaltres; per això la coneixem :) Pensem en Frank Sinatra, Niña Pastori, Withney Houston, Elvis Presley... I tenir-los com a mirall està molt bé; ens pot servir per aprendre coses i millorar. Però també incoscientment ens estem quedant amb altres referències d'aquestes persones (crítiques que hem llegit, com vivien, com es comportaven, com s'expressaven...). Tot això no és nostre. És d'ells (i potser tampoc, i ni ho sabem).

    Em semblava important comentar això perquè:

    Si jo m'emmirallo en la Mariah Carey i ella és Soprano i jo no, el primer que em vindrà al cap és:

    "ui, no, jo no puc cantar"

    Ja hem vist al vídeo que algunes notes sí que les podre cantar però que no em sonaran IGUAL que a ella (torneu a mirar el vídeo per acabar de veure-ho clar).

    Només tenir la prova d'això, ja ens hauria de treure un pes de sobre: puc fer-ho. No tinc la seva veu però potser sí que puc cantar alguna cançó que ella també canta. De Mariah Carey només n'hi ha una així que potser jo puc fer-ho però tindré un atre resultat. Que no serà el seu.

    NO HI HA DUES PERSONES IGUALS. Intentem ser nosaltres mateixos. Acceptem-nos i estimem-nos tal com som. No volguem ser algú altre.

    La VEU ens pot ajudar molt en això!

    Les persones passem etapes diferents a la vida, oi? No sempre tenim el mateix humor. Una temporada estem més grassos i una altra més prims. O més blancs o més morenos...

    La veu és dins nostre i està lligada a quelcom més profund que no es veu. No té res a veue amb els qulios, ni amb el color de la pell... La veu ens pot acompanyar en processos, ens pot transformar, ens pot alliberar... Si acceptem el repte de no jutjar-la, de cuidar-la i de deixar-la ser, deixar-la sortir tal i com és. Traducció: Si acceptem el repte de no jutjar-nos, cuidar-nos, deixar-nos ser i mostrar-nos tal com som ;)

    Què senzill, oi? Sí, ja ho sé...

    Qui havia de dir que un vídeo trobat a l'atzar donaria peu a parlar de tot això? És el peu ideal, tota la cama és ideal! Parlar de tot això donaria per molt més i no és la meva intenció en realitat.

    Jo només us animo a tornar a veure el vídeo pensant, ara sí, una mica en això: NO HI HA DUES PERSONES IGUALS, jo ambé puc cantar, tinc una veu única que he de cuidar i respectar. I he d'utilitzar-la bé.

    Jo només us animo a que utitlizeu la vostra veu per conèixer-vos millor. És possible si abraceu el procés; si abraceu el que teniu dins.

    Feu servir la vostra veu. Feu-vos aquest regal...

  • Gracias a Fàtima, que me ha dado tanto

    Avui, mirant el calendari, m'adono que Ja fa gairebé un any que vaig deixar els 4 grups corals que portava. 

    Encara que a alguns no els ho va semblar, no va ser una decisió precipitada. Va ser una decisió a la qual ja portava MOLTS mesos donant-li voltes. Però no per meditada va ser una decisió divertida, la veritat.

    En aquell moment jo necessitava parar. El temps que destinava a buscar repertori, treure veus, inventar exercicis, preparar classes, etc., el necessitava per estar amb mi i per mi. I el cert és que no me'n penedeixo però si he de ser sincera, he trobat a faltar coses que recordo amb molt d'afecte (com ja m'imaginava). Precisament per això em va costar tants mesos decidir-me: bàsicament per l'aspecte humà de l'experiència. I això és el que volia expressar des de ja fa algun temps.

    Recordo quan la Coordinadora dels Espais Cívics d'Igualada, l'Arantxa, em va proposar de posar en marxa un taller de Gospel al Centre Civic de Fàtima. Va ser l'any 2013 i la conversa que vam tenir no la reproduiré ara, però el que puc dir és que em sembla que ella va creure més en mi que jo mateixa llavors. Però vaig acceptar. I gràcies a l'experiència de Fàtima, amb el temps, vaig anar portant més grups.

    El primer dia de classe em vaig presentar allà amb la bossa plena de partitures, lletres, l'ampolla d'aigua i bastants nervis. I amb una quinzena de paperets enrotllats com una cigarreta (perquè, sí, ja s'hi havien apuntat una quinzena de persones).

    Ai mareta, què els he d'explicar jo ara!...

    I no sé què els vaig explicar. Però sí recordo, perquè era important per mi, que els vaig traslladar la idea que no esperessin que els fes classes gaire "formals". Que no esperessin de mi grans coneixements de música, però que sí que faria el possible per fer-los viure la música com l'entenc i la visc jo. I vaig agafar les cigarretes de paper i les vaig repartir; una per casdascú.

    A dins només hi havia escrita una frase d'en Luciano Pavarotti: 

    La frase diu: "Aprendre música llegint sobre ella és com fer l'amor per correu".

    Jo no la vaig posar tan bonica com aquí la gent de Beltempo Records però la vaig triar perquè em semblava que reflectia molt bé allò que jo els volia transmetre sobre la música i el que podríen esperar cada divendres al vespre.

    I el taller de Gospel va començar a caminar.

    Quan portavem 4 classes, literalment, ens vam topar amb la Festa d'aniversari del Centre Cívic que, com cada any, se celebra per primavera al mig del carrer. L'Arantxa ens va dir que no estavem obligats a sotir, i menys amb 4 classes... però tots ens ho vam prendre com un repte i he de dir que en acabar l'acte molta gent va venir a felicitar-nos de tant bé que va sortir amb només 4 dies.

    Aquest va ser el dia de la primera cantada :)

    Sobre el taller de Fàtima voldria dir algunes coses que em semblen importants:

    Era un taller quadrimestral, el que implica obrir inscripcions cada 4 mesos amb el moviment d'entrada i sortida de gent al grup i el que això comporta (que quan la cosa ja comença a sonar bé, tornes a començar).

    Cada any hem participat en l'anversari del Centre (menys quan la meteorologia ho ha impedit).

    El taller ha anat creixent cada any, fins el punt que quan ho vaig deixar vam haver de demanar que tornessin a obrir inscripcions i no el tanquessin perquè hi havia gent que s'havia quedat fora. 

    Ha estat sempre un grup que ha acollit estupendament a tota la gent nova que s'hi ha anat apuntant. Això i que ha estat un grup que sempre s'han pres la "feina" amb entusiasme i més seriosament que si fossin una CORAL estable "de veritat", són dues de les coses que més m'han agradat d'aquest grup. 

    Com ja he dit, no era un COR estable, per tant no teníem coses com per exemple un VESTUARI que ens identifiqués. I, de fet, sempre hem volgut anar vestits de carrer. Això lliga amb la filosofia que sempre he volgut transmetre al grup: tothom pot cantar; no cal anar mudat ni fer res especial. Anar "de carrer" ha estat, de fet, una altra de les coses que ha caracteritzat al grup. M'agrada.

    Hem fet una pila de celabracions entre nosaltres (no només Nadal i Final de curs). Qualsevol excusa és bona per portar unes pastetes i berenar :)

    Hem cantat SEMPRE acapella menys en casos molt puntuals. 

    El taller no tenia ofcialment compromisos ni activitats previstes però he de donar, un cop més, gràcies a l'Arantxa per haver-me donat carta blanca per fer una quantitat "d'experiments" que ni t'explico en aquests 4 anys.

    I ja que hi estic posada, explico algunes coses maques que vam fer durant aquest temps.

    Trobada a Copons amb la coral Family Gospel de Calaf. Cada grup va cantar algunes cançons per separat i algunes de conjuntes. Va ser divertit trobar-nos i conèixer gent nova però que també cantava gospel (no estem sols!). El públic s'ho va passar molt bé i per nosaltres va ser una gran trobada.

     

    Coneixeu The Gospel Viu Choir (TGV)? Si no els coneixeu us diré que ja esteu trigant. Per mi -és només la meva modesta opinió- són el millor grup de Gospel del país (i part de l'estranger! com diria la meva àvia). Són un grup de gent estupenda, amb unes veus meravelloses, que vibren amb el gospel, que et fan vibrar a tu, que t'emocionen des del minut 1... fan màgia dalt de l'escenari. A més a més tenen un projecte solidari: Gospel Sense Fronteres, mitjançant el qual treballen amb entitats vinculades a ajudar els infants del món. I tot això és possible gràcies al seu Director, en Moisès Sala.

    El meu primer contacte amb el gospel va venir de la seva mà, ja fa uns quants anys, al taller de Gospel que ell imparteix cada estiu a Girona (per cert, les inscripcions al taller d'enguany ja són obertes i us hi podeu apuntar AQUÍ, us recomano l'experiència 100%). En Moisès, deia, és segurament el responsable de que m'agradi i senti el gospel i, potser indirectament, també vaig començar a Fàtima gràcies al que he anat aprenent assistint als seus tallers i seguint al seu COR.

    Ell ens va explicar que estaven rodant un documental sobre TGV, anomenat precisament EL COR. El concert que apareix a la pel.lícula, es va gravar a l'Auditori de Girona.

    I allà que vam anar! Vam muntar un autocar de quasi 40 persones entre Fàtima i Family Gospel. Va ser genial tot plegat:

    Un altre dia emocionant va ser el 20è aniversari de Fàtima i el 10è de l'Espai Cívic Centre. Va ser un luxe poder cantar a l'Ateneu d'Igualada (vestits de carrer, com sempre).

    Dins de l'aula també hem fet coses interessants i divertides. Aquí (any 2015?) ens vam dividir en 2 grups per fer un exercici: gospelitzant cançons que no són de Gospel. La imaginació al poder! Crec que vam aprendre molt, de forma divertida.

    Els TGV  van portar el seu espectacle RELOAD a Calaf. No ens ho podíem perdre. Quasi 90 persones entre Fàtima i U5Gospel en un autocar! Crec que aquest dia el recordarem sempre :)

    I gràcies a aquesta "caravana gospeliana" que vam muntar per anar a Calaf, en Moisès va venir a fer-nos un taller dels seus a l'Espai Cívic Centre (Igualada), pels integrants de Fàtima i de U5Gospel. les fotos ho diuen tot, oi? No words...

    I l'últim concert que vam fer plegats Fàtima i U5Gospel "Cantem per Perú" a l'Església del Roser (Igualada), que va ser molt bonic, on els cantants van anar un pas més enllà, es va recaptar una quantitat de fons força maca, i la gent va acabar dreta cantant i aplaudint.

    D'ocasions per recordar en tinc tantes que no acabaria mai aquest post. Algunes  ja les he anat explicant aquí al blog. Només volia expressar (si és que això és possible) el que aquests anys han significat per mi.

    La paraula és AGRAÏMENT. Profund i sincer. Gràcies a l'Arantxa per confiar en mi i donar-me aquesta oportunitat perquè, com he dit al principi, Fàtima m'ha donat eines per afrontar projectes i experiències que han vingut després, inclús com a cantant. Gràcies a tots els grans (per fora i per dins) Mestres que he tingut pel camí. Gràcies als "alumnes" -que molts han estat Mestres també- per aguantar-me; gràcies per ser-hi en moments realments difícils de la meva vida. 

    A nivell personal he après tant! Sempre m'he sentit responsable d'aquesta feina i paral.lelament m'he anat formant per a poder donar el millor de mi. Però he après de totes les persones que han anat i vingut; de totes. He après a ser "Ajudadora" (no m'he identificat mai amb la paraula Directora). He après que hi ha coses que són fàcils per mi, més del que pensava, però que no són igual de fàcils per tothom. He après que jo podia fer coses que ni m'imaginava. He après que jo ja tenia coses dins meu que tampoc m'imaginava. He après de la música fent música.

    He tingut tants bons moments, tants aprenentatges, tantes il.lusions acomplertes, tants farts de riure, tanta vida... que em resulta molt difícil dir tot el que voldria sense extendre'm més.

    Així que, perquè no fer-ho amb música? Avui sí, FOR GOOD...

    I és que, com va dir el Patrick Swayze al final de la pel.lícula Ghost: "ni te imaginas cuánto amor me llevo".

  • Per Santa Cecília, música i records

    Ara fa quasi un any m'estava preparant un càsting.

    MAI havia fet una cosa semblant fins llavors. I encara ara no m'explico com se'm va acudir presentar-me a un càsting. Bé, ara, mirat amb perspectiva, sí que li trobo l'explicació però això ara no ve al cas.

    Amb el pànic que em feia (i segons com encara em fa) que em filmin i em vegin cantar! (al vídeo ja se'm veu bastant encarcarada).

    La qüestió és que amb el material sobrant del càsting vaig decidir fer un vídeo com de "tomas falsas". Allò que no enviaries mai a un càsting ni beguda... Doncs jo ho vaig enviar.

    Vaig enviar 3 vídeos "bons" que em van demanar i el de les "pífies" que vaig muntar jo en un correu electrònic que no tenia desperdici.

    I em van agafar.

    Ara, veient el vídeo, recordant com va anar tot i en el context que ho vaig fer... m'han agafat ganes de plorar.

    Però un any després aquí estic. Cantant ;)

    Feliç dia de Santa Cecília.

Translate