Blog

Currently showing posts tagged per fora

  • Una imatge val més que mil paraules

    O això diuen.

    La veritat és que m'agrada la fotografia i de vegades penso que seria fantàstic tenir una càmera al ulls per, amb un parpelleig, poder fer "clic" i capturar la image que estic veient en aquell precís moment.

    Vaig crear aquesta web l'any 2013 amb una finalitat concreta però durant aquest temps l'he anat modificant. Ara hi ha apartats que ja no hi són (o hi són però no estan visibles) i d'altres que han anat canviant, com jo.

    La qüestió és que avui m'he decidit a fer visible un apartat de fotos. Que perquè estiguin en un disc dur mortes de riure... almenys n'ensenyarem alguna :)

    La majoria estan fetes amb el mòbil. Algunes són recents però d'altres ja tenen anys. No hi ha cap "selfie" perquè em sembla més interessant fotografiar el món que m'envolta que a mi mateixa. No hi ha cap foto tècnicament perfecte perquè no ho he pretès mai i perquè tampoc sóc una professional de la fotografia.

    Només són captures de moments. Bons moments :)

  • Mar i Cel pero només el Cel

    Que faig "frikades" no és cap misteri; els que em pateixen diariament ho saben prou bé. La cosa és que no sempre les comparteixo aquestes Frikades. Però avui em ve de gust :)

    Fa un any que treballo aquí i des de que vaig entrar he estat fent fotos al cel cada dia. Una foto per dia més o menys a la mateixa hora; just quan arribo i pujo la persiana.

    En realitat això vaig començar a fer-ho l'any 2017. Jo llavors treballava en una fàbrica al mig del camp i començava a les 7 del matí. Quan arribava, aparcava el cotxe a la part del derrera, anava cap a la tanca i feia una foto al cel des d'allà. La imatge del camp a aquelles hores era bonica. La imatge dels de magatzem veient-me fer la foto... bé, segurament era molt diferent :)

    El meu pas per la fàbrica no va superar l'any però en aquesta feina ja he fet un cicle sencer i aquí estan les fotos. De setembre a setembre.

    No és el mateix fer una foto al camp que des de la petita finestra que tinc al costat però jo miro al cel amb les mateixes ganes. I el que m'agrada, quan les miro, és comprovar que no n'hi ha CAP d'igual. Hi ha dies que s'assemblen però sempre hi ha alguna cosa que les fa diferents.

    Com la vida mateixa :)

    Visc a l'interior, així que de moment vaig caminant, observant el que m'envolta i quan arribo faig una foto al tros de cel que veig per la finestra. 

    Però quan vagi a viure prop de la platja, faré el mateix amb el mar :)

    I allà els tindré als dos junts: Mar i Cel.

  • 30 Day Photo Challenge - Final

    El dia 1 de juny vaig començar un repte fotogràfic i en aquest post ja vaig parlar de com havia sorgit, com me'l vaig plantejar, etc.

    He estat fent fotos cada dia durant un mes i ahir vaig acabar. La veritat és que algunes fotos eren un repte per un mòbil com el meu però el que he volgut mostrar, és que sempre hi ha solucions. Sempre es poden fer coses amb els mitjans que un té i amb el que hi ha al seu voltant en el seu dia a dia. 

    Suposo que, com en qualsevol repte, es tracta d'entendre què se't està demanant, plantejar-te com ho vols enfocar i passar a l'acció.

    Aquestes són les fotos que he anat publicant: 

    Aquí no es veuen les fotos senceres perquè són totes quadrades i petites però si les pots veure senceres una per una, trobo que tenen la seva gràcia. I n'hi ha poques que portin filtres.

    Val a dir que tinc altres fotos que he descartat, que segons com es mirin (o qui se les miri) podríen haver substituit perfectament algunes d'aquestes. Però només una foto podia ser l'escollida; aquí també he hagut de triar, com cada dia del món.

    Qui sap, potser algun dia faig alguna cosa amb fotos descartades...

    Com a anècdota he de dir que aquests últims dies, amb l'onada de calor, se'm ha fet força difícil sortir al carrer "en busca de la foto perdida" però aqui estem.

    M'ha agradat molt fer aquest repte.

    I ja estic mirant de solucionar el problema que tinc amb la càmera i tornar a fer sortides per fer fotos :)

  • 30 Day Photo Challenge - Inici

    Fa uns dies vaig veure que la Mireia Carbonell publicava això a Instagram, i es proposava fer aquest repte fotogràfic durant el mes de juny:

    Li vaig comentar que quan ella l'acabés el començaria jo, i va i em diu: "perquè no el fem juntes?!" I estem en això :)

    A mi no m'agrada fer reptes d'aquests que circulen per les xarxes però la veritat és que em va "picar". M'agrada la fotografia i la tinc una mica abandonada així que vaig pensar que seria una bona manera de tornar a fer fotos.

    Per altra banda no vaig voler que fos una activitat que em demanés gaire temps ni recursos. Senzillament volia fer una activitat diferent que pogués incloure al meu dia a dia. Volia gaudir del repte però vaig plantejar-me'l a la meva manera:

    1. Tenir uns "deures", que em fessin deixar la meva xarrera mental durant una estona cada dia i dedicar un temps a fer coses diferents.
    2. Pensar un parell o 3 de fotos possibles abans de disparar. Obligar-me a mirar diferent, si més no, a intentar-ho.
    3. Fer les fotos a partir del que tinc al meu voltant. No haver d'agafar el cotxe per a fer una foto, ni comprar material extra... Evitar tot aquest tipus de coses. 
    4. Fer les fotos amb el mòbil, sense la "sofisticació" de la Reflex. No tinc un mòbil última generació i tampoc té una càmera de fotos espectacular, però amb el que tinc, faig. Com a la cuina i a la resta de la vida. Sé que la càmera em dóna moltes més possibilitats però això és el que volia fer.
    5. Fer la foto el mateix dia que li toca.

    He superat la primera setmana i ja puc dir que estic molt contenta d'haver decidit fer el repte.

    Cada dia miro: a veure què em toca avui/demà? Quan surto de casa ja vaig pendent i observant el que m'envolta; no m'escalfo el cap amb segons quines coses. Com a molt, pensant com podria fer la foto, a quina hora, etc. I la veritat és que és genial.

    A mi aquest repte m'està anant molt bé per fer, mirar i pensar les coses de manera diferent. 

    Sé que a les persones ens costa fer canvis i que consolidar hàbits nous porta un cert temps. He sentit a parlar de la Neuroplasticitat, del sistema límibic... Es veu que hi ha una part del cervell que s'encarrega de buscar evidències, per exemple, de que estàs grassa. Un dia algú et diu: "estàs més grassoneta, no?", resulta que al dia següent se't enganxen una mica els pantalons quan te'ls poses... i el teu cervell ja es posa en marxa perquè, no serà que sí que t'has engreixat?. I comença a buscar evidències de que t'has engreixat, fins que t'acabes creient que estàs grassa i al final ni dubtes que això pugui ser d'una altra manera en realitat. I així amb moltes coses. No t'ha passat mai que veus una dona embarassada i durant tot el dia només fas que veure'n? O que et fixes (pel motiu que sigui) en un cotxe groc i al final del dia ja ni saps quants n'has vist? Doncs això, que el teu cervell et serveix en safata evidències per reforçar creences (siguin bones per a tu o no). També diuen que per trencar segons quin hàbit i consolidar-ne un altre has de fer coses diferents, per exemple rentar-te les dents amb la mà que no utilitzes normalment.

    Doncs crec que, a mi, m'està anant molt bé fer aquest repte per tot aquest tipus de coses. No només és que camini per altres carrers, o tombi el cap per veure un altre angle, és que ja se'm han acudit algunes idees per fer i aplicar en coses que no tenen res a veure amb aquest repte fotogràfic. I estic contenta.

    Una d'aquestes noves idees em va venir l'altre dia mentre mirava unes lletres amb un sol ull... i ja l'he posada en pràctica!

    M'estic divertint molt :)

  • Pesos

    Fa un dies que vaig fer el que portava mesos pensant: m'he fet l'esquilada del segle i ara vaig amb tots els cabells blancs a l'aire. Tal com volia i tal com els tinc.

    Dies després, quan vaig veure la primera foto que em va fer ma mare amb els cabells així, em va passar una cosa. De cop, vaig notar un pes...

    No és pels cabells blancs que ja sabia que tenia i que no em preocupen gens. Tal com li vaig dir al neurocirurgià fa 16 anys: "SÓLO ES PELO"; haga lo que tenga que hacer". Tampoc és per les arruguetes que se'm fan quan ric i que aniran a més, segur. Ni per les coses que no es veuen a la foto i que també són evidència del pas del temps.

    Res del que diré ara és des de la queixa o des d'una perspectiva negativa o de víctima; al contrari. Però els anys pesen. Pesen les cicatrius. Pesa la por. Pesa l'alegria i la joventut que has entregat i que ja no et tornaran. Pesa el temps emprat en discussions; i si eren discussions absurdes encara pesa més. Pesen les expectatives que has dipositat en algú. I adonar-te que les expectatives, en realitat, són cosa teva i que has de canviar de xip, costa, i això també té un pes. Pesa el temps que has estat perduda o desorientada. Pesa prendre decisions tu sola... I també pesen les bones estones compartides o en solitari, les abraçades, els farts de riure, les converses interminables que van teixint complicitats, la profunditat de parlar sense dir-se res (només amb la mirada i les mans agafades), les bones lectures, les vegades que t'has emocionat cantant, els cops de mà que t'han donat quan ho necessitaves o l'amor que has rebut i reps cada dia. Tot això també pesa molt.

    Suposo que ha sigut veure'm així i, de cop, a través d'una imatge, confirmar que ja he viscut mitja vida i em pregunto on han anat a parar totes aquestes coses que pesen tant. També és mirar la foto, veure coses que abans no veia i ser-ne conscient. 

    Però "Una vez consciente ya no puedes ser indiferente" (llegia jo l'altre dia). Suposo que això ha de ser madurar.

    I pensant en que ja he viscut mitja vida i en sóc conscient, m'agradaria viure l'altra mitja de forma diferent. Voldria anar més lleugera perquè ja he entès que hi ha pesos que no tinc perquè carregar. Que és cert que encara tenim temps, però ningú no sap quan. Així que millor invertir el temps en coses i persones que valguin la pena perquè com es diu sovint, ja no estem per tonteries. Mirem d'acceptar la vida tal com és però no ens encantem.

    Sempre hi ha cançons que expliquen la vida millor del que pots fer-ho tu :)

    Bonus track (relacionant tot això i el que vull per la mossa que m'acompanya a la foto):

    "Liberarnos de la culpa y empezar a asumir nuestras responsabilidades es una forma de madurez. Y lo que necesitan los niños, niñas y jóvenes de hoy mucho más que cualquier otra cosa, es adultos y adultas maduros, que digan sí a la vida, que asuman sus errores y sean capaces de corregirlos”.

    -Heike Freire-

Translate