Blog

Currently showing posts tagged pesos

  • Pesos

    Fa un dies que vaig fer el que portava mesos pensant: m'he fet l'esquilada del segle i ara vaig amb tots els cabells blancs a l'aire. Tal com volia i tal com els tinc.

    Dies després, quan vaig veure la primera foto que em va fer ma mare amb els cabells així, em va passar una cosa. De cop, vaig notar un pes...

    No és pels cabells blancs que ja sabia que tenia i que no em preocupen gens. Tal com li vaig dir al neurocirurgià fa 16 anys: "SÓLO ES PELO"; haga lo que tenga que hacer". Tampoc és per les arruguetes que se'm fan quan ric i que aniran a més, segur. Ni per les coses que no es veuen a la foto i que també són evidència del pas del temps.

    Res del que diré ara és des de la queixa o des d'una perspectiva negativa o de víctima; al contrari. Però els anys pesen. Pesen les cicatrius. Pesa la por. Pesa l'alegria i la joventut que has entregat i que ja no et tornaran. Pesa el temps emprat en discussions; i si eren discussions absurdes encara pesa més. Pesen les expectatives que has dipositat en algú. I adonar-te que les expectatives, en realitat, són cosa teva i que has de canviar de xip, costa, i això també té un pes. Pesa el temps que has estat perduda o desorientada. Pesa prendre decisions tu sola... I també pesen les bones estones compartides o en solitari, les abraçades, els farts de riure, les converses interminables que van teixint complicitats, la profunditat de parlar sense dir-se res (només amb la mirada i les mans agafades), les bones lectures, les vegades que t'has emocionat cantant, els cops de mà que t'han donat quan ho necessitaves o l'amor que has rebut i reps cada dia. Tot això també pesa molt.

    Suposo que ha sigut veure'm així i, de cop, a través d'una imatge, confirmar que ja he viscut mitja vida i em pregunto on han anat a parar totes aquestes coses que pesen tant. També és mirar la foto, veure coses que abans no veia i ser-ne conscient. 

    Però "Una vez consciente ya no puedes ser indiferente" (llegia jo l'altre dia). Suposo que això ha de ser madurar.

    I pensant en que ja he viscut mitja vida i en sóc conscient, m'agradaria viure l'altra mitja de forma diferent. Voldria anar més lleugera perquè ja he entès que hi ha pesos que no tinc perquè carregar. Que és cert que encara tenim temps, però ningú no sap quan. Així que millor invertir el temps en coses i persones que valguin la pena perquè com es diu sovint, ja no estem per tonteries. Mirem d'acceptar la vida tal com és però no ens encantem.

    Sempre hi ha cançons que expliquen la vida millor del que pots fer-ho tu :)

    Bonus track (relacionant tot això i el que vull per la mossa que m'acompanya a la foto):

    "Liberarnos de la culpa y empezar a asumir nuestras responsabilidades es una forma de madurez. Y lo que necesitan los niños, niñas y jóvenes de hoy mucho más que cualquier otra cosa, es adultos y adultas maduros, que digan sí a la vida, que asuman sus errores y sean capaces de corregirlos”.

    -Heike Freire-

Traductor