Blog

Currently showing posts tagged reflexions

  • Who are you now?

    Les cançons tenen vida pròpia. O això és el que em sembla a mi.

    És per això que una de les coses que m'agrada treballar amb les persones que de tant en tant ensopeguen amb mi perquè els doni un cop de mà, és el tema d'estudiar la lletra de la cançó que volen cantar. No em refereixo a aprendre-la de memòria sinó a analitzar-la i a redescobrir-la.

    Suposo que és allò que alguns en diuen "fer-la teva".

    És un treball interessant entendre la lletra per saber què vol dir, i quina història explica. Però més interessant encara és saber què vol dir per a TU. Què t'està dient a tu, de què et parla, si explica la teva història, des de quin "lloc" te l'explica i des de quin "lloc" la reps...

    Insisteixo: quan algú composa la cançó és amb alguna intenció o idea determinada, tot i que en molts casos mai sabrem realment quina era. El fascinant és veure, a mesura que la treballes, què et va dient paraula a paraula, frase rere frase, idea contra idea, quines emocions et desperta i quina cançó fas tu amb tot això.

    A mi m'ha passat que, després de fer aquest treball, he hagut de canviar de cançó i buscar-ne una altra. Perquè no m'he vist en cor de cantar-la, perquè no l'he trobat encertada per dir allò que jo volia, perquè li he descobert un significat que m'ha fet ràbia... També m'ha passat que, de vegades, he hagut de buscar a veure què tenia dins meu per poder expressar allò que un Director ens volia fer cantar (i sentir-me satisfeta).

    I d'altres vegades m'ha passat com ara, que fa mesos que tinc la cançó triada, analitzada, pensada, sentida i preparada per incorporar-la al nostre repertori de musicals, però just a 2 dies de tancar una porta important de la meva vida, les circumstàncies em sorprenen a mi mateixa i alguna cosa ha canviat. 

    Segueixo endavant amb la cançó però sé que ja no la cantaré ben bé igual a com pensava fer-ho:

    Perquè les cançons tenen vida pròpia. La que li dones tu.

    O això és el que em sembla :)

  • Si em tinc, ho tinc tot

    En un racó; al teu balcó. La vida no s'atura. Sempre troba una manera. Sempre endavant...

    Això és el que m'ha vingut al cap quan he volgut sotir al balcó i he vist aquesta planta minúscula que creixia en un forat que hi havia al terra. Això és el que m'ha vingut al cap i això podria resumir perfectament aquest cap de setmana.

    Un cap de setmana que he passat en un entorn diferent, totalment aliena als telenotícies. Un cap de setmana on el temps s'ha aturat. On he sentit una pau, una confiança, un benestar i un plaer que feia temps que no sentia. On he escoltat els sentits i aquests m'han fet gaudir, apreciar, aprendre i recordar.

    Se'm ha fet evident que la vida no s'atura. Que, de vegades, en el racó més petit, de forma inesperada hi pot créixer una llavor. 

    I en aquest entorn, amb el temps aturat, també se'm ha fet evident una altra cosa: de vegades la vida s'obre pas de formes que no podem preveure. Les coses canvien. El que avui existeix potser demà ja no. O serà molt diferent. Quan això passi voldria ser capaç de recordar que la vida segueix.

    I que sempre em tindré a mi mateixa. Això no és poc.

    De fet, ho és tot.

  • Recordatoris

    He crescut en un món en què les coses duraven tota la vida. Els matrimonis, les feines, els electrodomèstics... Si et canviaves de nevera o de TV era ben bé perquè després de 20 anys potser ja tocava tenir un nou model o, senzillament, perquè la cosa s'havia espatllat i realment no es podia arreglar. Tenir una feina per tota la vida era una cosa bastant habitual. I no sé si els matrimonis duraven tant perquè la gent es treballava la relació o perquè, com en les feines i els electrodomèstics, ningú s'havia plantejat que no poguessin durar "fins que la mort ens separi".

    Ara resulta que fa temps que aquest món ja no és el que era. No conec ningú del meu entorn que pugui dir que porta 15 anys a la mateixa feina. Els telèfons mòbils duren el que duren, i els matrimonis... som molts els que ens hem quedat pel camí. Potser les nostres relacions no són immunes a l'obsolescència programada?

    Imagino que viure tenint tot el que se suposa que necessites de per vida fa que no et qüestionis segons què, i vam aprendre a viure en pilot automàtic. 

    Sigui com sigui, penso que la crisi del 2008 (les meves van començar uns anys abans) ens va fer tocar de peus a terra fent-nos evident que "l'únic constant és el canvi" i que "renovar-se o morir".  

    I ara que fa mesos que vaig despenjar la pel.licula de la meva vida:

    hauré de trobar una altra manera de tenir sempre visibles alguns missatges que per una o altra raó no vull oblidar:

    Perquè de vegades quan hem superat les coses sembla que ja no ens en recordem del què hem passat.

    I jo no vull oblidar les lliçons. Almenys vull intentar-ho.

    Seguim :)

Translate