Blog

Currently showing posts tagged reflexions

  • Converses de cafè

    Avui he estat parlant amb una amiga meva.

    Hem estat parlant molta estona: que sí el preu dels lloguers, que si la societat capitalista... fixa't tu! :) En algun moment la conversa ha anat pujant de to. Em fa gràcia:

    - Mira, mira, perdona, perquè t'estic escoltant, eh? però estic que em parlo a sobre!

    - Però què m'estàs dient?? si el problema, l'arrel de tot és precisament aquesta!

    - Que no, que no tinc gens de FE en l'espècie humana...

    - Doncs no hi estic d'acord!

    Crec que el telèfon se'm ha quedat al 40% de bateria, de tanta estona que ha durant la xarrera. I m'encanta. M'ho he passat molt bé.

    No només per les estones que compartim (parlo molt més amb ella que amb ma germana, per exemple) sinó perquè avui, al penjar he tingut una sensació d'aquelles de: que bé que m'he quedat.

    Sí, perquè en la situació en què ens trobem, parlar amb la gent ja és important, però discutir amb algú d'aquesta manera... apassionadament però tenint la seguretat que no arribarà la sang al riu... És fantàstic. I li posa una salseta a la vida que francament s'agraeix. Sobretot ara mateix.

    Com a societat, trobo que hem estat molt de temps amb allò del "políticament correcte". En alguns casos s'ha volgut portar tan a l'extrem, que crec no ens ha beneficiat gaire. Estic d'acord en utilitzar un tipus de llenguatge abans que un altre i crec que les formes són importants... però escolta, una mica de rauxa i dir el que et surt sense haver d'estar mesurant contínuament el que dius, -no fos que l'altre s'ho prengui malament-, doncs no té preu; què vols que et digui. Tant si es tracta d'expressar una postura com si és un "òstia puta, merda joder YA".

    Total, que molt bé.

    Que segurament només nosaltres dues soles no arreglarem el món, però aquí estem.

    T'estimo B.

    I sí, ets MOLT necessària. Encara que hi hagi gent al món que no sàpiga que hi ets.

  • Let it be

    Avui la meva cunyada ha publicat això: 

    No ho he pujat per morbo, per tant, tampoc cal explicar el com, el quan, el que s'ha viscut o el que s'està sentint.

    Fa un parell de dies que no miro els telenotícies però avui m'ha arribat (inevitablement) que encara hi ha gent que ha agafat el cotxe per marxar de cap de setmana. I no puc evitar compartir el que penso, que de debò que no és fruit del desànim (almenys no d'un desànim actual).

    Quan trec el cap per les xarxes veig el fotimer de gent que comparteix el missatge de com n'és d'important quedar-se a casa i no fer imprudències. Hi ha gent que ho fa en to amable, positiu i encoratjador (com la meva cunyada malgrat tot) però hi ha gent que està emprenyada. Veig, pel to del missatge, una vehemència, una desesperació, un voler convèncer a l'altre a qualsevol preu... I em pregunto si cal.

    No em mal interpretis. Ni m'estic resignant ni estic dient que no faci falta insistir en el que calgui per contribuir a que les persones prenguem consciència de la situació. El que em pregunto és si cal utilitzar l'energia (la teva, la de cadascú) d'aquesta manera. Em pregunto si emprenyar-se, desesperar-se i voler que l'altre entri en raó a tota costa, et beneficia a tu...

    Perquè per desgràcia sempre hi haurà persones que no reaccionaran fins que de cop i volta la mort tingui nom i cognoms.

    I això val per a qualsevol altra circumstància de la vida.

    Cadascú tenim el nivell de consciència que tenim. Tu pots tenir un missatge per a mi, des de la teva experiència i des de la teva bona intenció però si jo (per les raons que sigui) no estic llesta per a rebre'l... Em pregunto de què serveix que et desgastis volent-me fer veure coses que no puc veure. Jo també m'hi trobo. M'ha passat moltes vegades. Però si tu no estàs llest per rebre el que tinc per a tu, doncs no estàs llest. L'emprenyamenta i el desgast no serveixen de res. De vegades costa d'acceptar però és així.

    Crec que al final és una qüestió de consciència, com he dit abans. I de responsabilitat personal especialment en la situació de pandèmia que estem vivint. Millor utilitzar l'energia de cadascú de la manera més positiva i constructiva possible.

    Perquè és cert que això ens afecta a tots. Solidaritat, sí. Però si no està a les meves mans fer que l'altre posi de la seva part, només em queda saber que jo he fet les coses el millor possible, respectar-me, estimar-me, ocupar-me de mi mateixa i confiar.

    Suposo que és un "Let go and let God". O, si t'agrada més, Let it be...

    Confio, de debò, que entre tots trobem la millor manera cuidar-nos i de tirar endavant.

  • Confinament voluntari

    Aquesta pandèmia (la del COVID-19) ens ha portat, entre d'altres coses, un vocabulari que tot i que ja coneixíem no estàvem acostumats a utilitzar. O no d'aquesta manera. Sembla que algunes paraules, de cop i volta, prenen una altra dimensió. Almenys per mi.

    Penso en la idea del confinament. No m'agrada la paraula però és el que estem vivint des de fa "només" una setmana a la ciutat on visc.

    Ara ens trobem que ens hem de quedar a casa i no sortir al carrer si no és imprescindible. Només podem sortir per anar a la farmàcia o a comprar altres productes de primera necessitat, per exemple. Tampoc podem anar a passar el dia fora, ni a sopar a casa dels amics o la família. Ells tampoc no ens poden venir a visitar. No ens podem abraçar amb ells, respirar-nos, donar-nos petons ni fer-nos carícies... Confinats.

    Ho acceptem per responsabilitat, perquè és el que segurament cal fer ara i perquè tot plegat tindrà data de caducitat, però no perquè sigui el que hem triat.

    El que no puc evitar pensar és que hi ha persones per les quals el confinament no tindrà un gran impacte, perquè no notaran una diferència significativa en el seu dia a dia.

    Potser notaran alguna molèstia quan vagin a la farmàcia i els facin fer cua per atendre'ls per la finestreta, o quan els facin entrar de 5 en 5 al supermercat... Però ells no porten amistats a casa, ni acostumen a anar a sopar a casa de ningú. Amb la família tenen el contacte que tenen i a tota la resta ja s’hi han acostumat per pròpia decisió.

    Potser són persones a les que una vegada la vida els va donar un clatellot. Potser havien fet plans que no van sortir com s’esperaven. Potser a la feina no van rebre el reconeixement que volien. Potser van haver d’aguantar més d’un clatellot seguit. O potser algú els va trencar el cor un dia.

    Potser són persones a les quals els feia mal viure i van decidir, conscient o inconscientment, que es confinaven per minimitzar riscos... 

  • Confinament. Dia 03.

    Avui havia decidit penjar aquí una cosa una mica diferent de les que publico habitualment. No acostumo a parlar de política tot i que, de fet, el que vull dir no és en clau política.

    Però porto ja una bona estona escrivint i esborrant, escrivint i corregint i al final he decidit que ho deixo córrer. Que no cal que inverteixi més temps en això. Que prefereixo aprofitar el temps que estigui "confitada" a casa fent altres coses.

    Ja m'he carregat tot l'article.

    Només deixo la fotografia que havia triat per acompanyar el text perquè crec que realment val la pena mirar-se-la molt bé:

    Apa, me'n vaig a classe (virtual).

  • Who are you now?

    Les cançons tenen vida pròpia. O això és el que em sembla a mi.

    És per això que una de les coses que m'agrada treballar amb les persones que de tant en tant ensopeguen amb mi perquè els doni un cop de mà, és el tema d'estudiar la lletra de la cançó que volen cantar. No em refereixo a aprendre-la de memòria sinó a analitzar-la i a redescobrir-la.

    Suposo que és allò que alguns en diuen "fer-la teva".

    És un treball interessant entendre la lletra per saber què vol dir, i quina història explica. Però més interessant encara és saber què vol dir per a TU. Què t'està dient a tu, de què et parla, si explica la teva història, des de quin "lloc" te l'explica i des de quin "lloc" la reps...

    Insisteixo: quan algú composa la cançó és amb alguna intenció o idea determinada, tot i que en molts casos mai sabrem realment quina era. El fascinant és veure, a mesura que la treballes, què et va dient paraula a paraula, frase rere frase, idea contra idea, quines emocions et desperta i quina cançó fas tu amb tot això.

    A mi m'ha passat que, després de fer aquest treball, he hagut de canviar de cançó i buscar-ne una altra. Perquè no m'he vist en cor de cantar-la, perquè no l'he trobat encertada per dir allò que jo volia, perquè li he descobert un significat que m'ha fet ràbia... També m'ha passat que, de vegades, he hagut de buscar a veure què tenia dins meu per poder expressar allò que un Director ens volia fer cantar (i sentir-me satisfeta).

    I d'altres vegades m'ha passat com ara, que fa mesos que tinc la cançó triada, analitzada, pensada, sentida i preparada per incorporar-la al nostre repertori de musicals, però just a 2 dies de tancar una porta important de la meva vida, les circumstàncies em sorprenen a mi mateixa i alguna cosa ha canviat. 

    Segueixo endavant amb la cançó però sé que ja no la cantaré ben bé igual a com pensava fer-ho:

    Perquè les cançons tenen vida pròpia. La que li dones tu.

    O això és el que em sembla :)

  • Si em tinc, ho tinc tot

    En un racó; al teu balcó. La vida no s'atura. Sempre troba una manera. Sempre endavant...

    Això és el que m'ha vingut al cap quan he volgut sotir al balcó i he vist aquesta planta minúscula que creixia en un forat que hi havia al terra. Això és el que m'ha vingut al cap i això podria resumir perfectament aquest cap de setmana.

    Un cap de setmana que he passat en un entorn diferent, totalment aliena als telenotícies. Un cap de setmana on el temps s'ha aturat. On he sentit una pau, una confiança, un benestar i un plaer que feia temps que no sentia. On he escoltat els sentits i aquests m'han fet gaudir, apreciar, aprendre i recordar.

    Se'm ha fet evident que la vida no s'atura. Que, de vegades, en el racó més petit, de forma inesperada hi pot créixer una llavor. 

    I en aquest entorn, amb el temps aturat, també se'm ha fet evident una altra cosa: de vegades la vida s'obre pas de formes que no podem preveure. Les coses canvien. El que avui existeix potser demà ja no. O serà molt diferent. Quan això passi voldria ser capaç de recordar que la vida segueix.

    I que sempre em tindré a mi mateixa. Això no és poc.

    De fet, ho és tot.

  • Recordatoris

    He crescut en un món en què les coses duraven tota la vida. Els matrimonis, les feines, els electrodomèstics... Si et canviaves de nevera o de TV era ben bé perquè després de 20 anys potser ja tocava tenir un nou model o, senzillament, perquè la cosa s'havia espatllat i realment no es podia arreglar. Tenir una feina per tota la vida era una cosa bastant habitual. I no sé si els matrimonis duraven tant perquè la gent es treballava la relació o perquè, com en les feines i els electrodomèstics, ningú s'havia plantejat que no poguessin durar "fins que la mort ens separi".

    Ara resulta que fa temps que aquest món ja no és el que era. No conec ningú del meu entorn que pugui dir que porta 15 anys a la mateixa feina. Els telèfons mòbils duren el que duren, i els matrimonis... som molts els que ens hem quedat pel camí. Potser les nostres relacions no són immunes a l'obsolescència programada?

    Imagino que viure tenint tot el que se suposa que necessites de per vida fa que no et qüestionis segons què, i vam aprendre a viure en pilot automàtic. 

    Sigui com sigui, penso que la crisi del 2008 (les meves van començar uns anys abans) ens va fer tocar de peus a terra fent-nos evident que "l'únic constant és el canvi" i que "renovar-se o morir".  

    I ara que fa mesos que vaig despenjar la pel.licula de la meva vida:

    hauré de trobar una altra manera de tenir sempre visibles alguns missatges que per una o altra raó no vull oblidar:

    Perquè de vegades quan hem superat les coses sembla que ja no ens en recordem del què hem passat.

    I jo no vull oblidar les lliçons. Almenys vull intentar-ho.

    Seguim :)

Traductor