Blog

Currently showing posts tagged relacions

  • Volent entendre'ns

    Fa un parell de nits vaig discutir-me amb algú que estimo. No cal explicar com es diu ni quina relació hi tinc. Però és algú que no puc decidir no estimar, de fet. 

    Em va dir una cosa que em va fer mal. I jo vaig actuar com no voldria haver-ho fet. Realment molt desagradable tot plegat.

    Me'n vaig anar al llit molt malament. Em va agafar una plorera històrica. Sí, perquè, com diu una amiga meva: quan plores, plores per tot. Comences plorant perquè has vist una foto del teu ex amb una altra i acabes plorant perquè se't han cremat els macarrons. Obres les comportes i surt tot. I he de reconèixer que en el meu cas va ser així. Ja feia dies que tenia coses al sac i suposo que aquella discusió va propiciar que sortís tot.

    Que, en realitat, el que em va dir tampoc és que sigui 100% cert. Però, en el fons, és el que jo penso de mi mateixa; ho he de reconèixer. Per això em va fer mal i per això vaig saltar. Perquè jo penso que allò que em va dir és veritat, encara que potser no ho sigui (una cosa més que he de treballar...).

    La cosa és que quan em vaig ficar al llit, apart del mal cos que tenia, ja vaig començar a pensar a veure quants dies trigaríem en arreglar-ho. I com ho podria fer per, per part meva, apropar-me. Quin seria el millor moment, quines paraules utilitzar per dir-li el que li volia dir... Perquè crec que l'orgull no seveix de res si ens volem entendre. Si es tracta de solucionar coses i jo crec que tinc part de responsabilitat, miro de parlar-ne... y si hay que ir, se va.

    Però, oh, sorpresa, abans de dues hores ja hi va haver la primera aproximació cosa que, confesso, no m'esperava però agraeixo MOLT. No va ser una conversa llarga; no calia. Però l'endema vam buscar ocasió per parlar-ne una mica més. I crec que hem après (o recordat) alguna cosa.

    El que valoro per damunt de tot és que ambdues parts vam voler PARLAR, aclarir les coses. Aquí no val el whatsapp, ni les indirectes, ni els missatges "en clau" disfressats de qui sap què. No ens va importar reconèixer punts febles perquè vam prioritzar, per sobre de tot, la relació que tenim. I per aquesta relació que tenim, perquè ens estimem, mirarem de superar coses, de comunicar-nos millor i de seguir endavant, amb més confiança i complicitat de la que teníem abans. I això, en totes les relacions ho valoro molt, però en aquesta, especialment.

    Segur que de discussions en teindrem més, tot i que espero que no com aquesta. Sé que he de seguir treballant en mi mateixa per estar en pau i reaccionar millor (aquesta feina no s'acaba mai) i l'altre sap que ha de fer la seva feina. Si ens volem tractar amb respecte, confiança, sinceritat, afecte... no podem perdre de vista algunes coses.

    Però aquesta voluntat d'entendre'ns em fa creure en les persones. Si més no, en algunes ;) 

  • T'ho hauria volgut dir

    Fa un parell de dies vaig veure en directe part de la conferència que poso aquí a baix però l'endemà la vaig veure tota.

    L'enganxo aquí perquè, mentre la veia, no vaig poder evitar pensar que moltes de les coses que diu ell, te les hauria volgut dir jo a tu. M'hauria agradat que en parlessim tots dos, de fet. No de cop. No tot en un dia, no. Però parlar-ne de mica en mica. M'hauria agradat saber què en penses de tot plegat perquè són temes en què de vegades hi penso bastant.

    Per mi l'hora i mitja de conferència té interès des del principi al final però m'he fixat més en els minuts 25 al 45 (aprox), a partir del 50 i pico i, en especial, el que diu al final sobre els Separats. Això dels separats ja fa bastant de temps que ho penso.

    Jo no puc explicar millor el que ell diu. I hi ha coses que no ens agrada escoltar però no per això són menys veritat.

    Et voldria dir que sí, que en el meu cas jo vaig prende la decisió (amb TOTES les conseqüències; no em queixo) però... és més fàcil prendre la decisió o assumir el paper de víctima en comptes de decidir? serà que ell té raó quan diu que una de les parts volia prendre la decisió fa temps però no va tenir valor per fer-ho? I per això en culpabilitza l'altre? En el meu cas va ser així, i ja sé que no tots els casos són iguals, però m'hauria agradat saber si ho veus així; perquè no?

    "Si no te amas a ti mismo atraes a personas que no te aman. Si tu te tratas mal, atraes a personas que te tratan mal". Creus que t'ha passat o et passa a tu això? Jo vaig aguantar massa temps perquè no m'estimava prou. I també se que, sense voler-ho, vaig "projectar" en tu coses que no et tocaven. Suposo que quan estàs sortint del pou encara no tens una visió àmplia, precisament perquè encara no has arribat a dalt de tot per poder respirar i veure el que hi ha afora. No és just, però vull que sàpigues que vaig trobar un GRAN recolzament en tu. 

    També et voldria dir que jo, a tu, ja et veig. Veig que no ets cap príncep blau, ja ho sé. Però m'agradaria dir-te que veig coses que m'agraden molt. I que m'interessa la persona que ets ara, no la que vas ser.

    Que ja et veig... i que m'hauria agradat experimentar amb tu; que experimentessim junts. Ja ho he pensat també... i si tinguessim data de caducitat, si fossim una preparació pel següent? Doncs la veritat és que ara mateix no se'm acut ningú millor amb qui preparar-me pel següent. "Per sempre no hi ha res i el tren del temps no frena; tinc un desig només: que tot valgui la pena".

    Que no crec que s'hagi de començar res pensant en el següent, però que si fos així, no se'm acut ningú millor amb qui preparar-me.

    Busca una estona i mira la conferència, siusplau:

    Per acabar, algunes coses amb les que em quedo. Així, per seguir pensant jo sola:

    • "El amor no se termina cuando dos personas se casan, sino cuando dos personas dejan de comportarse como novios".
    • "Gracias a la pareja puedes crecer y evolucionar muchísimo más que solo".
    • "Atraemos personas opuestas y complementarias; tú no me completas, pero me complementas".
    • Que m'agrada qun em dius pel meu nom.
    • Que pobrets els de Maná ;) 

    I que se que no em llegiràs, ni parlarem de tot això. Al pas que anem, segurament no parlarem de res. Potser del temps que fa... Però, diu:

    "El amor beneficia más al que ama"

    I amb això em quedo.

  • Qüestió de prioritats

    Fa dies que veig per la xarxa que la gent està compartint un article que es diu "Por qué no veo a mis amigas". Durant uns quants dies m'he resisit a obrir-lo però finalment avui l'he llegit. Diu així:

    https://www.eldiario.es/pikara/veo-amigas_6_838226208.html

    Mentre l'anava llegint pensava que té raó, però noia, justament quan he arribat al final he pensat que no, que no en té de raó. Intentaré explicar-me:

    Sé que hi ha gent que té dues feines (o 3, no cal que m'ho expliquin) perquè té obligacions diverses i despeses per afrontar. Estic d'acord que tots vivim la vida a un ritme frenètic. Però no m'agrada el final del text.

    Sí que seria fantàstic que passés tot això que reclama, però mentre continuem buscant culpes afora, malament.

    Podem esperar asseguts tota la vida que això canviï, perquè la veritat és que no interessa que això canviï. Per tant, mentre seguim esperant, els únics que podem canviar som nosaltres mateixos. I em sembla que aquí hi ha una qüestió de PRIORITATS (de fet, si llegeixes bé, l'autora també expressa les seves).

    De treballar quasi ningú ens n'escaparem però trobar temps per veure'ns depèn de nosaltres i de ningú més.

    Tant se val el temps que tinguis per quedar amb els amics: "una hora y media"? fantàstic! Cal més estona? Cal una hora i mitja regularment, no sé... cada setmana?. El tema està en que trobar-nos sigui una PRIORITAT. No dic que quedar amb els amics estigui el nº1 de la llista de cada dia, no. Però fer temps per veure'ns és cosa nostra i no del Govern o de la "societat". És, de tan en tant, prioritzar les nostres ganes de veure'ns.

    Hi ha gent que troba temps per anar a córrer i que "sacrifica" el cap de setmana per anar fer la cursa de Martorell, la mitja Marató de Galícia i, si pot, la Marató de Nova York. Hi ha gent que fa quilòmetres amb cotxe per anar a nedar. Hi ha gent que té temps per anar a cantar i els caps de setmana fa concerts... Com, en un altre ordre de coses, hi ha gent que es compra un MAC i jo, amb aquests diners, faria el viatge de la meva vida ;) PRIORITATS.

    Podem trobar mil excuses: és que no tinc temps, és que els nens, és que vivim lluny, "en principi sí" (expressió fantàstica a la que segurament algún dia dedicaré un post)... Però la veritat és que amb una estona n'hi ha prou. Que hi ha cafès (o infusions) que són deliciosos després d'una abraçada i dos petons i que aquests bons moments -ni que sigui en mitja hora- et poden millorar el que queda del dia.

    Les relacions sempre demanen d'ambdues (o de més) parts i fer veure que això no és així és no voler assumir la part que ens toca. 

    Que al final, quan veus que van passant les setmanes i els mesos (fins i tot els anys) i les trobades no es produeixen, serà que no som capaços de fer-les possible. No fem servir la falta de temps, la distància, o al Sistema com a excusa. 

    I potser hauríem d'acceptar que és així; que cadascú té la seva vida i decideix a qui li dóna temps i espai en ella. Cadascú fa la seva llista i el nostre nom potser no estarà mai allà.

    Però que bonic és quan, de tan en tant, som PRIORITAT els uns pels altres...

  • Tot un ventall de relacions és possible

    Avui m'han enviat aquest vídeo i quan me'l he mirat sencer he pensat en la persona que me'l ha passat. Que dius: "m'estàs intentant dir alguna cosa???"...

    Però la veritat és que crec que no es pot explicar millor. I a més, m'ha fet riure:

    Al marge de les "paraulotes" que utilitza, jo crec que fa un bon retrat de com ens comportem en relacions, no només les de parella. La veritat és que en algunes coses, m'hi reconec (si noia, jo tampoc sóc perfecta; ja ho veus).

    Trobo especialment interessant la part final on diu que tot un ventall de relacions sanes és possible. El vídeo acaba aquí però penso (en el meu costum d'anar més enllà) un parell de coses que podríem fer per relacionar-nos millor.

    Una seria, un cop ets conscient de com et relaciones, mirar de canviar allò que saps que no va bé. Si jo me'n adono que sóc controladora però no deixo de fer-ho, si se que he de posar límits però no ho faig, sí se que he d'apropar-me més a l'altre i no faig cap pas, ningú no ho farà per mi. Tots mereixem ser estimats i estimar; tots som estimables. I el canvi és possible. Crec que fer aquest treball en un mateix és difícil però ningú més el pot fer. 

    I l'altre seria allò en que també fallem de vegades: la comunicació. Seria bonic que ens poguessim dir el que ens agrada o no, donar la nostra opinió, com ens sentim, el que desitgem, etc. sense fer sentir malament a l'altre, ni que l'altre ens fes sentir malament quan ens ho diu a nosaltres. Imagino que, per norma, ja diem/fem les coses sense intenció de fer mal, però potser també depèn del punt anterior (que jo canviï la meva forma de fer/pensar) que ho rebrem d'una manera o d'una altra.

    Crec, ja ho he dit abans, que no ens ho ha pogut explicar millor: som l'espècie més social. I ens necessitem els uns als altres. Però les dues parts hem de voler entendre'ns i fer-ho possible.

Translate