Blog

Currently showing posts tagged relacions

  • Signes oposats

    Introducció:

    M'agrada l'astrologia. No sóc experta ni vull ser-ho però m'agrada.

    No obro el diari i llegeixo l'horòscop per saber què em passarà durant el dia. De fet, no crec que l'astrologia serveixi per a fer prediccions. I encara que fos així, tampoc penso que hagi de prendre o no decisions en funció d'això; no crec que l'astrologia hagi de guiar la meva vida (com tampoc la religió o les supersticions, però aquest és un altre tema). 

    Crec, en canvi, que està comprovat que des de temps immemorials, els pagesos han tingut en compte les fases de la lluna per a la seva activitat. També segons la lluna hi ha dies millors que d'altres per tallar-se el cabell, i sabem que la lluna te efectes sobre les marees (i oi que el nostre cos és aigua en un 70% aprox?). Sembla clar que la lluna té influència sobre nosaltres; sobre les emocions, també.

    Així doncs, si la lluna té certa influència sobre nosaltres, perquè no l'hauria de tenir Mart, Mercuri, Júpiter, Venus...?

    Cada 9-10 mesos Venus completa el "mandala" que fa al voltant del sol:

    Si t'hi fixes, just al centre hi queda com una flor; podria ser una estrella de 5 puntes. En diuen el Venus Star Point. Ho trobo preciós i fascinant.

    Tots aquests moviments d'allà dalt que no només no controlem sinó que desconeixem, generen certa energia. L'energia ens envolta i som també energia. De vegades tenim consciència de l'energia però de vegades no.

    Posem per cas que el teu "Jefe" arriba de bon humor: energia de bon rotllo. Si arriba de mal humor: energia de mal rotllo. És així; es veu i es percep, oi? Si aquell dia no hi ha bon clima potser esperaràs a donar-li alguna noticia que no li agradi. Però si l'ambient és l'adequat... potser aprofitaràs per demanar-li un augment de sou ;)

    Per mi l'astrologia és exactament això: conèixer l'energia disponible i utilitzar-la al teu favor. Ni més ni menys. 

    _______________________________________

    El tema:

    Ahir al vespre la Laura i jo vam cantar a La Llacuna. Uns amics ens van venir veure i després vam anar a sopar tots junts (una bona colla, per cert).

    El sopar va ser genial i, xerrant xerrant, hem descobert que resulta que la Laura i jo pertanyem a l'Axis Virgo-Piscis. Som dues cares de la matexa moneda.

    Cert que quan parlem de persones hem de tenir en compte com ens hem criat, educació, entorn i altres variables super importants que configuren com som i ens comportem, però ara tinc una informació extra que m'ajuda a entendre com ella i jo hem arribat fins aquí.

    Som aquells pols oposats que s'atrauen. Ens complementem perquè el que li falta a una, ho té l'altra. 

    Potser si, a més a més, fossim home i dona, en la nostra mirada al món encara hi trobaríem més diferències? no ho sé...

    Però ara entenc d'on surten les coses que estem creant. Juntes. No només en el terreny musical.

    Virgo-Piscis és l'axis de l'encarnació. Som terra i aigua; diferents però íntimament lligats. M'agrada aquesta idea. Terra i aigua... només amb un de sol les llavors no donaríen fruits...

    _______________________________________

    Bonus track:

    Per si et passa com a mi (que aquestes nits em costa dormir) et pots entretenir llegint cosetes sobre això que et deia. Res, "just for fun":

    Relaciones kármicas: ¿Qué tienes que aprender de tu signo opuesto?

    Compatibilidad de Virgo-Piscis

    I aquí deixo una foto de les dues abans de sortir a cantar.

    Diferents, oi?

  • El Temps tallant les ales de l'amor

    Fa uns dies vaig llegir un llibre on apareixia aquesta pintura comentada:

    “El amor lo vence todo, pero el tiempo vence al amor”. Pierre Mignard. Francia, 1612 - 1695.

    De forma molt resumida podríem dir que la pintura representa a Cronos (Déu del temps) que aguanta a Cupido (L'amor), i li talla les ales perquè no voli gaire alt. D'aquesta manera, la pintura simbolitza que el temps venç a l'amor. Val.

    L'anàlisi de l'obra seguia comentant els colors utilitzats, les expressions dels personatges, les plomes i fletxes de Cupido que hi ha per terra, el mateix amb els elements de Cronos i la vida i obra de l'autor.

    El que em va cridar l'atenció però, va ser el significat de la pintura segons el llibre.

    Vaig buscar per Internet i el que vaig trobar anava sempre en la mateixa línia: "El Temps mata a l'Amor; li talla les ales perquè no pugui ser lliure com el vent i ferir els cors dels homes i els déus", "el quadre representa la visió de que la veu de l'experiència dicta que cal limitar a l'amor", "L'amor és efímer, una il•lusió que només convenç als que no volen comprendre que és una il•lusió". 

    Si això és el que el senyor Mignard volia expressar amb el seu quadre, res a dir; és la seva visió. Però jo no estic d'acord amb aquest missatge. 

    Deixant de banda que una cosa és amor i una altra molt diferent és enamorament, el que jo crec que mata l'amor no és el temps. El temps és un factor que el pot debilitar però també que el pot fer més gran i més profund.

    Penso en diferents tipus de relació, no només les de parella (pares-fills, amistats...). Si hi ha amor i el compromís d'alimentar el vincle, el temps pot fer sens dubte més gran i profund aquest amor. Un amor ben entès i practicat, precisament, et dóna ales. 

    Penso en les coses petites: un bona nit o un bon dia, un preguntar com estàs, una trucada, parlar, escoltar, una abraçada, un petó, un "t'has espantat?", cuinar el menjar que saps que li agrada... Tot això no pot matar l'amor perquè són expressions d'amor en si mateixes. Perquè estimar és cuidar.

    Tot i que no és el mateix relacions que atencions, és clar...

    El que jo crec que mata l'amor, realment, no és el temps. Són coses diverses, que de vegades també són petites inicialment: manca d'interès, indiferència, no ser-hi (en qualsevol de les seves formes),... Això, amb el temps, també es fa gran. I sí que mata a l'Amor.

    Potser és que ens hem cregut allò de que s'han de fer les coses (estimar, en aquest cas) sense esperar res a canvi. Que no és que no entengui el sentit, però tal i com està expressat.. tampoc hi estic gaire d'acord.

    Remenant per les històries d'Instagram, fa setmanes em va aparèixer això:

    Poc més a dir.

    Excepte que de vegades penso que en sabem ben poc sobre l'Amor...

  • Volent entendre'ns

    Fa un parell de nits vaig discutir-me amb algú que estimo. No cal explicar com es diu ni quina relació hi tinc. Però és algú que no puc decidir no estimar, de fet. 

    Em va dir una cosa que em va fer mal. I jo vaig actuar com no voldria haver-ho fet. Realment molt desagradable tot plegat.

    Me'n vaig anar al llit molt malament. Em va agafar una plorera històrica. Sí, perquè, com diu una amiga meva: quan plores, plores per tot. Comences plorant perquè has vist una foto del teu ex amb una altra i acabes plorant perquè se't han cremat els macarrons. Obres les comportes i surt tot. I he de reconèixer que en el meu cas va ser així. Ja feia dies que tenia coses al sac i suposo que aquella discusió va propiciar que sortís tot.

    Que, en realitat, el que em va dir tampoc és que sigui 100% cert. Però, en el fons, és el que jo penso de mi mateixa; ho he de reconèixer. Per això em va fer mal i per això vaig saltar. Perquè jo penso que allò que em va dir és veritat, encara que potser no ho sigui (una cosa més que he de treballar...).

    La cosa és que quan em vaig ficar al llit, apart del mal cos que tenia, ja vaig començar a pensar a veure quants dies trigaríem en arreglar-ho. I com ho podria fer per, per part meva, apropar-me. Quin seria el millor moment, quines paraules utilitzar per dir-li el que li volia dir... Perquè crec que l'orgull no seveix de res si ens volem entendre. Si es tracta de solucionar coses i jo crec que tinc part de responsabilitat, miro de parlar-ne... y si hay que ir, se va.

    Però, oh, sorpresa, abans de dues hores ja hi va haver la primera aproximació cosa que, confesso, no m'esperava però agraeixo MOLT. No va ser una conversa llarga; no calia. Però l'endema vam buscar ocasió per parlar-ne una mica més. I crec que hem après (o recordat) alguna cosa.

    El que valoro per damunt de tot és que ambdues parts vam voler PARLAR, aclarir les coses. Aquí no val el whatsapp, ni les indirectes, ni els missatges "en clau" disfressats de qui sap què. No ens va importar reconèixer punts febles perquè vam prioritzar, per sobre de tot, la relació que tenim. I per aquesta relació que tenim, perquè ens estimem, mirarem de superar coses, de comunicar-nos millor i de seguir endavant, amb més confiança i complicitat de la que teníem abans. I això, en totes les relacions ho valoro molt, però en aquesta, especialment.

    Segur que de discussions en teindrem més, tot i que espero que no com aquesta. Sé que he de seguir treballant en mi mateixa per estar en pau i reaccionar millor (aquesta feina no s'acaba mai) i l'altre sap que ha de fer la seva feina. Si ens volem tractar amb respecte, confiança, sinceritat, afecte... no podem perdre de vista algunes coses.

    Però aquesta voluntat d'entendre'ns em fa creure en les persones. Si més no, en algunes ;) 

  • Qüestió de prioritats

    Fa dies que veig per la xarxa que la gent està compartint un article que es diu "Por qué no veo a mis amigas". Durant uns quants dies m'he resisit a obrir-lo però finalment avui l'he llegit. Diu així:

    https://www.eldiario.es/pikara/veo-amigas_6_838226208.html

    Mentre l'anava llegint pensava que té raó, però noia, justament quan he arribat al final he pensat que no, que no en té de raó. Intentaré explicar-me:

    Sé que hi ha gent que té dues feines (o 3, no cal que m'ho expliquin) perquè té obligacions diverses i despeses per afrontar. Estic d'acord que tots vivim la vida a un ritme frenètic. Però no m'agrada el final del text.

    Sí que seria fantàstic que passés tot això que reclama, però mentre continuem buscant culpes afora, malament.

    Podem esperar asseguts tota la vida que això canviï, perquè la veritat és que no interessa que això canviï. Per tant, mentre seguim esperant, els únics que podem canviar som nosaltres mateixos. I em sembla que aquí hi ha una qüestió de PRIORITATS (de fet, si llegeixes bé, l'autora també expressa les seves).

    De treballar quasi ningú ens n'escaparem però trobar temps per veure'ns depèn de nosaltres i de ningú més.

    Tant se val el temps que tinguis per quedar amb els amics: "una hora y media"? fantàstic! Cal més estona? Cal una hora i mitja regularment, no sé... cada setmana?. El tema està en que trobar-nos sigui una PRIORITAT. No dic que quedar amb els amics estigui el nº1 de la llista de cada dia, no. Però fer temps per veure'ns és cosa nostra i no del Govern o de la "societat". És, de tan en tant, prioritzar les nostres ganes de veure'ns.

    Hi ha gent que troba temps per anar a córrer i que "sacrifica" el cap de setmana per anar fer la cursa de Martorell, la mitja Marató de Galícia i, si pot, la Marató de Nova York. Hi ha gent que fa quilòmetres amb cotxe per anar a nedar. Hi ha gent que té temps per anar a cantar i els caps de setmana fa concerts... Com, en un altre ordre de coses, hi ha gent que es compra un MAC i jo, amb aquests diners, faria el viatge de la meva vida ;) PRIORITATS.

    Podem trobar mil excuses: és que no tinc temps, és que els nens, és que vivim lluny, "en principi sí" (expressió fantàstica a la que segurament algún dia dedicaré un post)... Però la veritat és que amb una estona n'hi ha prou. Que hi ha cafès (o infusions) que són deliciosos després d'una abraçada i dos petons i que aquests bons moments -ni que sigui en mitja hora- et poden millorar el que queda del dia.

    Les relacions sempre demanen d'ambdues (o de més) parts i fer veure que això no és així és no voler assumir la part que ens toca. 

    Que al final, quan veus que van passant les setmanes i els mesos (fins i tot els anys) i les trobades no es produeixen, serà que no som capaços de fer-les possible. No fem servir la falta de temps, la distància, o al Sistema com a excusa. 

    I potser hauríem d'acceptar que és així; que cadascú té la seva vida i decideix a qui li dóna temps i espai en ella. Cadascú fa la seva llista i el nostre nom potser no estarà mai allà.

    Però que bonic és quan, de tan en tant, som PRIORITAT els uns pels altres...

  • Tot un ventall de relacions és possible

    Avui m'han enviat aquest vídeo i quan me'l he mirat sencer he pensat en la persona que me'l ha passat. Que dius: "m'estàs intentant dir alguna cosa???"...

    Però la veritat és que crec que no es pot explicar millor. I a més, m'ha fet riure:

    Al marge de les "paraulotes" que utilitza, jo crec que fa un bon retrat de com ens comportem en relacions, no només les de parella.

    I la veritat és que en algunes coses, m'hi reconec. Si noia, jo tampoc sóc perfecta; ja ho veus...

Traductor