Blog

Currently showing posts tagged temps

  • El Temps tallant les ales de l'amor

    Fa uns dies vaig llegir un llibre on apareixia aquesta pintura comentada:

    “El amor lo vence todo, pero el tiempo vence al amor”. Pierre Mignard. Francia, 1612 - 1695.

    De forma molt resumida podríem dir que la pintura representa a Cronos (Déu del temps) que aguanta a Cupido (L'amor), i li talla les ales perquè no voli gaire alt. D'aquesta manera, la pintura simbolitza que el temps venç a l'amor. Val.

    L'anàlisi de l'obra seguia comentant els colors utilitzats, les expressions dels personatges, les plomes i fletxes de Cupido que hi ha per terra, el mateix amb els elements de Cronos i la vida i obra de l'autor.

    El que em va cridar l'atenció però, va ser el significat de la pintura segons el llibre.

    Vaig buscar per Internet i el que vaig trobar anava sempre en la mateixa línia: "El Temps mata a l'Amor; li talla les ales perquè no pugui ser lliure com el vent i ferir els cors dels homes i els déus", "el quadre representa la visió de que la veu de l'experiència dicta que cal limitar a l'amor", "L'amor és efímer, una il•lusió que només convenç als que no volen comprendre que és una il•lusió". 

    Si això és el que el senyor Mignard volia expressar amb el seu quadre, res a dir; és la seva visió. Però jo no estic d'acord amb aquest missatge. 

    Deixant de banda que una cosa és amor i una altra molt diferent és enamorament, el que jo crec que mata l'amor no és el temps. El temps és un factor que el pot debilitar però també que el pot fer més gran i més profund.

    Penso en diferents tipus de relació, no només les de parella (pares-fills, amistats...). Si hi ha amor i el compromís d'alimentar el vincle, el temps pot fer sens dubte més gran i profund aquest amor. Un amor ben entès i practicat, precisament, et dóna ales. 

    Penso en les coses petites: un bona nit o un bon dia, un preguntar com estàs, una trucada, parlar, escoltar, una abraçada, un petó, un "t'has espantat?", cuinar el menjar que saps que li agrada... Tot això no pot matar l'amor perquè són expressions d'amor en si mateixes. Perquè estimar és cuidar.

    Tot i que no és el mateix relacions que atencions, és clar...

    El que jo crec que mata l'amor, realment, no és el temps. Són coses diverses, que de vegades també són petites inicialment: manca d'interès, indiferència, no ser-hi (en qualsevol de les seves formes),... Això, amb el temps, també es fa gran. I sí que mata a l'Amor.

    Potser és que ens hem cregut allò de que s'han de fer les coses (estimar, en aquest cas) sense esperar res a canvi. Que no és que no entengui el sentit, però tal i com està expressat.. tampoc hi estic gaire d'acord.

    Remenant per les històries d'Instagram, fa setmanes em va aparèixer això:

    Poc més a dir.

    Excepte que de vegades penso que en sabem ben poc sobre l'Amor...

  • Pesos

    Fa un dies que vaig fer el que portava mesos pensant: m'he fet l'esquilada del segle i ara vaig amb tots els cabells blancs a l'aire. Tal com volia i tal com els tinc.

    Dies després, quan vaig veure la primera foto que em va fer ma mare amb els cabells així, em va passar una cosa. De cop, vaig notar un pes...

    No és pels cabells blancs que ja sabia que tenia i que no em preocupen gens. Tal com li vaig dir al neurocirurgià fa 16 anys: "SÓLO ES PELO"; haga lo que tenga que hacer". Tampoc és per les arruguetes que se'm fan quan ric i que aniran a més, segur. Ni per les coses que no es veuen a la foto i que també són evidència del pas del temps.

    Res del que diré ara és des de la queixa o des d'una perspectiva negativa o de víctima; al contrari. Però els anys pesen. Pesen les cicatrius. Pesa la por. Pesa l'alegria i la joventut que has entregat i que ja no et tornaran. Pesa el temps emprat en discussions; i si eren discussions absurdes encara pesa més. Pesen les expectatives que has dipositat en algú. I adonar-te que les expectatives, en realitat, són cosa teva i que has de canviar de xip, costa, i això també té un pes. Pesa el temps que has estat perduda o desorientada. Pesa prendre decisions tu sola... I també pesen les bones estones compartides o en solitari, les abraçades, els farts de riure, les converses interminables que van teixint complicitats, la profunditat de parlar sense dir-se res (només amb la mirada i les mans agafades), les bones lectures, les vegades que t'has emocionat cantant, els cops de mà que t'han donat quan ho necessitaves o l'amor que has rebut i reps cada dia. Tot això també pesa molt.

    Suposo que ha sigut veure'm així i, de cop, a través d'una imatge, confirmar que ja he viscut mitja vida i em pregunto on han anat a parar totes aquestes coses que pesen tant. També és mirar la foto, veure coses que abans no veia i ser-ne conscient. 

    Però "Una vez consciente ya no puedes ser indiferente" (llegia jo l'altre dia). Suposo que això ha de ser madurar.

    I pensant en que ja he viscut mitja vida i en sóc conscient, m'agradaria viure l'altra mitja de forma diferent. Voldria anar més lleugera perquè ja he entès que hi ha pesos que no tinc perquè carregar. Que és cert que encara tenim temps, però ningú no sap quan. Així que millor invertir el temps en coses i persones que valguin la pena perquè com es diu sovint, ja no estem per tonteries. Mirem d'acceptar la vida tal com és però no ens encantem.

    Sempre hi ha cançons que expliquen la vida millor del que pots fer-ho tu :)

    Bonus track (relacionant tot això i el que vull per la mossa que m'acompanya a la foto):

    "Liberarnos de la culpa y empezar a asumir nuestras responsabilidades es una forma de madurez. Y lo que necesitan los niños, niñas y jóvenes de hoy mucho más que cualquier otra cosa, es adultos y adultas maduros, que digan sí a la vida, que asuman sus errores y sean capaces de corregirlos”.

    -Heike Freire-

  • Qüestió de prioritats

    Fa dies que veig per la xarxa que la gent està compartint un article que es diu "Por qué no veo a mis amigas". Durant uns quants dies m'he resisit a obrir-lo però finalment avui l'he llegit. Diu així:

    https://www.eldiario.es/pikara/veo-amigas_6_838226208.html

    Mentre l'anava llegint pensava que té raó, però noia, justament quan he arribat al final he pensat que no, que no en té de raó. Intentaré explicar-me:

    Sé que hi ha gent que té dues feines (o 3, no cal que m'ho expliquin) perquè té obligacions diverses i despeses per afrontar. Estic d'acord que tots vivim la vida a un ritme frenètic. Però no m'agrada el final del text.

    Sí que seria fantàstic que passés tot això que reclama, però mentre continuem buscant culpes afora, malament.

    Podem esperar asseguts tota la vida que això canviï, perquè la veritat és que no interessa que això canviï. Per tant, mentre seguim esperant, els únics que podem canviar som nosaltres mateixos. I em sembla que aquí hi ha una qüestió de PRIORITATS (de fet, si llegeixes bé, l'autora també expressa les seves).

    De treballar quasi ningú ens n'escaparem però trobar temps per veure'ns depèn de nosaltres i de ningú més.

    Tant se val el temps que tinguis per quedar amb els amics: "una hora y media"? fantàstic! Cal més estona? Cal una hora i mitja regularment, no sé... cada setmana?. El tema està en que trobar-nos sigui una PRIORITAT. No dic que quedar amb els amics estigui el nº1 de la llista de cada dia, no. Però fer temps per veure'ns és cosa nostra i no del Govern o de la "societat". És, de tan en tant, prioritzar les nostres ganes de veure'ns.

    Hi ha gent que troba temps per anar a córrer i que "sacrifica" el cap de setmana per anar fer la cursa de Martorell, la mitja Marató de Galícia i, si pot, la Marató de Nova York. Hi ha gent que fa quilòmetres amb cotxe per anar a nedar. Hi ha gent que té temps per anar a cantar i els caps de setmana fa concerts... Com, en un altre ordre de coses, hi ha gent que es compra un MAC i jo, amb aquests diners, faria el viatge de la meva vida ;) PRIORITATS.

    Podem trobar mil excuses: és que no tinc temps, és que els nens, és que vivim lluny, "en principi sí" (expressió fantàstica a la que segurament algún dia dedicaré un post)... Però la veritat és que amb una estona n'hi ha prou. Que hi ha cafès (o infusions) que són deliciosos després d'una abraçada i dos petons i que aquests bons moments -ni que sigui en mitja hora- et poden millorar el que queda del dia.

    Les relacions sempre demanen d'ambdues (o de més) parts i fer veure que això no és així és no voler assumir la part que ens toca. 

    Que al final, quan veus que van passant les setmanes i els mesos (fins i tot els anys) i les trobades no es produeixen, serà que no som capaços de fer-les possible. No fem servir la falta de temps, la distància, o al Sistema com a excusa. 

    I potser hauríem d'acceptar que és així; que cadascú té la seva vida i decideix a qui li dóna temps i espai en ella. Cadascú fa la seva llista i el nostre nom potser no estarà mai allà.

    Però que bonic és quan, de tan en tant, som PRIORITAT els uns pels altres...

Traductor