Blog

Currently showing posts tagged valentia

  • T'enyoro

    Hola Xavier,

    Sé que t'agradava que et diguessin les coses com són, igual que tu ho feies, així que et diré una cosa: Ja fa més de tres anys que no hi ets i no et penso constantment. És la veritat.

    Crec que això és perquè tots sabíem que havies de marxar i quan ho vas fer jo ja t'havia dit tot el que et volia dir. Fins i tot que t'estimava, recordes? davant d'un grup de gent que jo no coneixia de res. Tu em vas dir -en el grup, perquè tothom captés el missatge-: "no acceptaré mimositats de cap mena". Però t'ho vaig dir. I cada cop que ens vèiem, jo et feia una abraçada de les meves. No se si t'aguantaves perquè en el fons t'agradava que t'abraçés o perquè ja em coneixies i sabies que no te'n podries lliurar (m'inclino per aquesta última). Sigui com sigui, gràcies per deixar-te abraçar. I per dir-me coses com: "no sé què fas, però estàs guapíssima; cada cop que et veig estàs més guapa. És escandalós". Sempre sabies què dir ;)

    No sé qui cony es va inventar allò de que entre un home i una dona no hi pot haver amistat. Jo t'enyoro, amic.

    Amb tu he parlat de coses que no he parlat amb d'altres persones i ho he fet d'una manera que tampoc. I jo no sé si el que m'explicaves tu, ho comparties amb altres persones. En realitat tant és. Però m'encantava. De vegades em feies flipar... Flipava, de fet, amb què tu (i l'Esther) comptessiu amb mi; sou especials.

    Ja fa més de tres anys que no hi ets però aquests dies et penso.

    Recordo els mails que m'enviaves de tan en tant des de diferents parts del món, els poemes que escrivies, les coses que em deies i com me les deies (de vegades sense anestèsia), les fotos dels teus viatges. I recordo els farts de riure que ens havíem fet, d'aquells que em fan mal de panxa a mi i et feien plorar a tu. Te'n recordes?

    L'altre dia vaig veure un reportatge a Netflix que parlava de la valentia. La dona va posar paraules a algunes coses que crec (i sento que són així) des de fa temps. Jo no ho podria explicar millor. I mentre escoltava, et veia a tu, Xavier. I també a l'Esther.

    En realitat crec que em vaig fixar en tu per això: sempre has estat un home valent.

    Ser valent, per mi, no és sortir al carrer a buscar el Drac i matar-lo, ni tampoc prendre decisions suïcides. Per a mi ser valent és afrontar la vida tal i com ve; com ho feies tu. 

    I no se si és perquè crec que el món necessita gent valenta o per tot el que t'acabo de dir, però sigui com sigui, aquests dies et penso molt.

    G.

    PD: Encara voldria ser lleó.

  • The call to courage

    Fa més d'un any vaig veure aquest vídeo:

    Em va agradar molt i des de llavors l'he tornat a veure algun cop més. M'agrada el vídeo, m'agrada el contingut i m'agrada ella: Brené Brown. M'agrada com expressa tot el que fa referència a la vulnerabilitat.

    La cosa és que fa setmanes vaig veure aquest anunci:

    Jo no tinc Netflix així que ja m'havia fet a la idea d'esperar a poder-lo veure per altres vies però avui s'ha presentat la solució: una ànima caritativa que sín que en té, m'ha deixat el seu usuari per poder veure aquesta xerrada. 

    Fa dies que em costa dormir. Estem en temporada d'eclipsis i, a més a més, en plena onada de calor. Exactament com a l'agost del 2017. Recordo que llavors vaig anar a un concert al Teatre Grec en un estat lamentable: havia dormit tres hores després de dormir fatal des de feia dies, feia una calor insuportable, conduir en aquest estat a l'anada i la tornada... Però em feia molta il.lusió ser en aquell concert. A més, algú em va dir que li agradaria molt que hi anés, així que quedar-me a casa per mi no era una opció :)

    Doncs avui estic igual que fa dos anys. He fet coses que volia fer però segurament no en les millors condicions. I com que avui tampoc no puc dormir, acabo de veure la xerrada "The call to courage".

    No em ve de gust fer cap resum de la peli; estic cansada. Però puc dir que m'ha ressonat molt.

    Últimament sento com si s'anessin encaixant algunes peces dins meu, com si hi haguessin coses que es van posant al seu lloc. I amb aquesta nova peli he tornat a tenir aquesta sensació.

    Val a dir que en algun moment m'he posat a plorar (deu ser la son i la calor), però és això que dic de les coses que encaixen.

    La xerrada està en anglès però s'entén perfectament i hi ha subtítols.

    Si creus que et pot interessar i tens oportunitat de veure-la, fes-ho.

    Nanit...

Traductor