Blog

  • Who are you now?

    Les cançons tenen vida pròpia. O això és el que em sembla a mi.

    És per això que una de les coses que m'agrada treballar amb les persones que de tant en tant ensopeguen amb mi perquè els doni un cop de mà, és el tema d'estudiar la lletra de la cançó que volen cantar. No em refereixo a aprendre-la de memòria sinó a analitzar-la i a redescobrir-la.

    Suposo que és allò que alguns en diuen "fer-la teva".

    És un treball interessant entendre la lletra per saber què vol dir, i quina història explica. Però més interessant encara és saber què vol dir per a TU. Què t'està dient a tu, de què et parla, si explica la teva història, des de quin "lloc" te l'explica i des de quin "lloc" la reps...

    Insisteixo: quan algú composa la cançó és amb alguna intenció o idea determinada, tot i que en molts casos mai sabrem realment quina era. El fascinant és veure, a mesura que la treballes, què et va dient paraula a paraula, frase rere frase, idea contra idea, quines emocions et desperta i quina cançó fas tu amb tot això.

    A mi m'ha passat que, després de fer aquest treball, he hagut de canviar de cançó i buscar-ne una altra. Perquè no m'he vist en cor de cantar-la, perquè no l'he trobat encertada per dir allò que jo volia, perquè li he descobert un significat que m'ha fet ràbia... També m'ha passat que, de vegades, he hagut de buscar a veure què tenia dins meu per poder expressar allò que un Director ens volia fer cantar (i sentir-me satisfeta).

    I d'altres vegades m'ha passat com ara, que fa mesos que tinc la cançó triada, analitzada, pensada, sentida i preparada per incorporar-la al nostre repertori de musicals, però just a 2 dies de tancar una porta important de la meva vida, les circumstàncies em sorprenen a mi mateixa i alguna cosa ha canviat. 

    Segueixo endavant amb la cançó però sé que ja no la cantaré ben bé igual a com pensava fer-ho:

    Perquè les cançons tenen vida pròpia. La que li dones tu.

    O això és el que em sembla :)

  • Si em tinc, ho tinc tot

    En un racó; al teu balcó. La vida no s'atura. Sempre troba una manera. Sempre endavant...

    Això és el que m'ha vingut al cap quan he volgut sotir al balcó i he vist aquesta planta minúscula que creixia en un forat que hi havia al terra. Això és el que m'ha vingut al cap i això podria resumir perfectament aquest cap de setmana.

    Un cap de setmana que he passat en un entorn diferent, totalment aliena als telenotícies. Un cap de setmana on el temps s'ha aturat. On he sentit una pau, una confiança, un benestar i un plaer que feia temps que no sentia. On he escoltat els sentits i aquests m'han fet gaudir, apreciar, aprendre i recordar.

    Se'm ha fet evident que la vida no s'atura. Que, de vegades, en el racó més petit, de forma inesperada hi pot créixer una llavor. 

    I en aquest entorn, amb el temps aturat, també se'm ha fet evident una altra cosa: de vegades la vida s'obre pas de formes que no podem preveure. Les coses canvien. El que avui existeix potser demà ja no. O serà molt diferent. Quan això passi voldria ser capaç de recordar que la vida segueix.

    I que sempre em tindré a mi mateixa. Això no és poc.

    De fet, ho és tot.

  • Recordatoris

    He crescut en un món en què les coses duraven tota la vida. Els matrimonis, les feines, els electrodomèstics... Si et canviaves de nevera o de TV era ben bé perquè després de 20 anys potser ja tocava tenir un nou model o, senzillament, perquè la cosa s'havia espatllat i realment no es podia arreglar. Tenir una feina per tota la vida era una cosa bastant habitual. I no sé si els matrimonis duraven tant perquè la gent es treballava la relació o perquè, com en les feines i els electrodomèstics, ningú s'havia plantejat que no poguessin durar "fins que la mort ens separi".

    Ara resulta que fa temps que aquest món ja no és el que era. No conec ningú del meu entorn que pugui dir que porta 15 anys a la mateixa feina. Els telèfons mòbils duren el que duren, i els matrimonis... som molts els que ens hem quedat pel camí. Potser les nostres relacions no són immunes a l'obsolescència programada?

    Imagino que viure tenint tot el que se suposa que necessites de per vida fa que no et qüestionis segons què, i vam aprendre a viure en pilot automàtic. 

    Sigui com sigui, penso que la crisi del 2008 (les meves van començar uns anys abans) ens va fer tocar de peus a terra fent-nos evident que "l'únic constant és el canvi" i que "renovar-se o morir".  

    I ara que fa mesos que vaig despenjar la pel.licula de la meva vida:

    hauré de trobar una altra manera de tenir sempre visibles alguns missatges que per una o altra raó no vull oblidar:

    Perquè de vegades quan hem superat les coses sembla que ja no ens en recordem del què hem passat.

    I jo no vull oblidar les lliçons. Almenys vull intentar-ho.

    Seguim :)

  • Sentía

    Hi ha cançons que, quan les escoltes per primer cop, et causen una impressió però passat un temps, quan les tornes a escoltar, l'impacte que et causen és molt diferent.

    Quan el grup Mecano va treure Sentía jo tenia 19 anys i la cançó em va agradar molt. L'entenia. Ara que tinc quasi mig segle no només entenc la cançó sinó que també la sé.

    En els darrers temps estic mirant de fer coses diferens amb la veu, i aquesta cançó era una prova:

    • No estic acostumada a cantar Bossa nova ni res per l'estil.
    • Fa anys, al cantar, deixava anar més aire del convenient així que em vaig passar força temps (per indicació dels mestres) corregint això. Ara he volgut cantar una cançó sencera amb l'aire posat :)
    • Volia veure com respondria al cantar un tema com aquest (parlo ara de les meves emocions).

    Aquest estiu Sentía va venir a mi i vaig decidir cantar-la:

    Aquest cop també he comptat amb la inestimable col.laboració d'en Joan i en Julio.

    Un parell que, com sempre, han tocat la meva veu només el mínim imprescindible. Un parell que m'acompanyen, que m'aconsellen i que han entès molt bé què pretenia jo amb aquesta cançó. No  buscava la perfecció (i ells no m’han “atxutxat” gens en aquest sentit; love you guys).

    És l'eco d’un Sentía. I ells ho han entès perfectament.

  • El Temps tallant les ales de l'amor

    Fa uns dies vaig llegir un llibre on apareixia aquesta pintura comentada:

    “El amor lo vence todo, pero el tiempo vence al amor”. Pierre Mignard. Francia, 1612 - 1695.

    De forma molt resumida podríem dir que la pintura representa a Cronos (Déu del temps) que aguanta a Cupido (L'amor), i li talla les ales perquè no voli gaire alt. D'aquesta manera, la pintura simbolitza que el temps venç a l'amor. Val.

    L'anàlisi de l'obra seguia comentant els colors utilitzats, les expressions dels personatges, les plomes i fletxes de Cupido que hi ha per terra, el mateix amb els elements de Cronos i la vida i obra de l'autor.

    El que em va cridar l'atenció però, va ser el significat de la pintura segons el llibre.

    Vaig buscar per Internet i el que vaig trobar anava sempre en la mateixa línia: "El Temps mata a l'Amor; li talla les ales perquè no pugui ser lliure com el vent i ferir els cors dels homes i els déus", "el quadre representa la visió de que la veu de l'experiència dicta que cal limitar a l'amor", "L'amor és efímer, una il•lusió que només convenç als que no volen comprendre que és una il•lusió". 

    Si això és el que el senyor Mignard volia expressar amb el seu quadre, res a dir; és la seva visió. Però jo no estic d'acord amb aquest missatge. 

    Deixant de banda que una cosa és amor i una altra molt diferent és enamorament, el que jo crec que mata l'amor no és el temps. El temps és un factor que el pot debilitar però també que el pot fer més gran i més profund.

    Penso en diferents tipus de relació, no només les de parella (pares-fills, amistats...). Si hi ha amor i el compromís d'alimentar el vincle, el temps pot fer sens dubte més gran i profund aquest amor. Un amor ben entès i practicat, precisament, et dóna ales. 

    Penso en les coses petites: un bona nit o un bon dia, un preguntar com estàs, una trucada, parlar, escoltar, una abraçada, un petó, un "t'has espantat?", cuinar el menjar que saps que li agrada... Tot això no pot matar l'amor perquè són expressions d'amor en si mateixes. Perquè estimar és cuidar.

    Tot i que no és el mateix relacions que atencions, és clar...

    El que jo crec que mata l'amor, realment, no és el temps. Són coses diverses, que de vegades també són petites inicialment: manca d'interès, indiferència, no ser-hi (en qualsevol de les seves formes),... Això, amb el temps, també es fa gran. I sí que mata a l'Amor.

    Potser és que ens hem cregut allò de que s'han de fer les coses (estimar, en aquest cas) sense esperar res a canvi. Que no és que no entengui el sentit, però tal i com està expressat.. tampoc hi estic gaire d'acord.

    Remenant per les històries d'Instagram, fa setmanes em va aparèixer això:

    Poc més a dir.

    Excepte que de vegades penso que en sabem ben poc sobre l'Amor...

Traductor