Blog

  • La terra et parla

    Hi ha molta gent que diu que els "Homes del Temps" no l'encerten mai però jo no hi estic d'acord. Opino més aviat el contrari. Una altra cosa és que no t'agradi que diguin que plourà quan tu vols marxar de vacances...

    Mira que ens avisen sempre quan, per exemple, preveuen temporal: no feu ximpleries, allunyeu-vos dels espigons, no aparqueu els cotxes a les rieres. No? No estem farts d'escoltar els seus avisos per després veure per la tele els cotxes flotant per la riera? o algú filmant allà a prop del mar, fent la gracieta i que se'l emporta l'onada?. 

    Doncs jo avui m'he sentit una mica així.

     

    Com desobeint els consells.

    Aquest matí a la ciutat on visc han fet un comunicat on es diu que suspenen totes les activitats de tots els centres cívics. Automàticament he sentit un malestar...

    Potser és perquè he estat anys fent classes a molts centres cívics de la comarca. Potser és perquè els Centres Cívics són vida. Són punts de trobada, d'intercanvi, d'aprenentatge i ara de cop i volta que es quedin sense activitat... és com rebre un clatellot. És com anul·lar una part nostra, com a societat, dic. Parlo del teixit de la ciutat, de comunitat.

    Total que no he pogut evitar començar a caminar, caminar, caminar...

    Que ja se que ningú ens ha dit que no puguem sortir de casa però he tingut una mica la sensació de no estar fent cas a les recomanacions que s'estan fent. Com els que aparquen el cotxe a la riera quan els aconsellen que no ho facin.

    Només volia caminar. Caminar sense rumb fix i sentir-me lleugera. Sentir l'airet a la cara.

    I he anat a caminar per la comarca, per uns camps que inevitablement he après a observar amb respecte i a estimar. 

    Uns camps que són testimoni i partícips del cicle de la vida. Un cicle que pots apreciar si te'ls mires bé.

    Quan estàs immers en el teu dia a dia, si no t'atures, no assaboreixes el cicle. Vas empalmant un cicle rere l'altre sense ser-ne conscient.

    Sortir a caminar per aquí (i ara que tot és verd), observar la terra, fa que estiguis present i a la vegada fa que el temps s'aturi.

    Aquí tot segueix el seu curs. Aquí la terra et dóna la benvinguda i et parla.

    I no hi entén de Coronavirus.

  • Aquellas pequeñas cosas

    Estic en plena febre d'endreça. Estic posant ordre virtualment i físicament i ahir, dins d'una capseta, em va sortir això:

    És la Abeja Maya muntada en un imant. Me la va regalar el meu pare quan era petita. No se ni quants anys deuria tenir jo.

    La gràcia de la joguina és que te la pots posar a la roba (per exemple), amb un imant a cada cantó, i fer que es bellugui:

    El que trobo curiós són 2 coses:

    Que l'abella faci tants anys que està amb mi i que hagi sobreviscut, com a mínim, a 7 trasllats i als meus fills. Suposo que la tenia molt ben desada perquè és una cosa que em va regalar el meu pare; un record del que no em vull desfer.

    Que la primera cançó que m'ha vingut al cap no fos la sintonia de la sèrie sinó aquesta:

    Uno se cree
    que las mató
    el tiempo y la ausencia.
    Pero su tren
    vendió boleto
    de ida y vuelta.

    Son aquellas pequeñas cosas,
    que nos dejó un tiempo de rosas
    en un rincón,
    en un papel
    o en un cajón.

    Como un ladrón
    te acechan detrás de la puerta.
    Te tienen tan
    a su merced
    como hojas muertas
    que el viento arrastra allá o aquí,

    que te sonríen tristes y
    nos hacen que
    lloremos cuando
    nadie nos ve.

    Molt del meu pare, també...

  • Lluitant per sortir

    Fa 4 anys, per aquestes dates, vaig començar a cantar amb els Ol'Green. Tot el temps que vaig estar amb ells va ser un aprenentatge constant. Una de les millors experiències de la meva vida, en un dels moments més delicats de la meva vida.

    Fa molt de temps que penso en escriure sobre aquesta etapa verda però avui no serà el dia.

    Quan penso en Ol'Green, entre d'altres coses, el primer que em ve al cap és el càsting que vaig haver de passar per a poder entrar. Hi he pensat tantes vegades en aquell càsting per etapes...

    Doncs resulta que, 4 anys després, ahir al vespre em vaig tornar a presentar a una prova. No val la pena entrar en detalls perquè al final una prova és una prova. Vull dir que se't demanen unes coses, les fas (o no) i la superes o no (és relatiu això de la superació també). Per això serveixen les proves.

    Però la qüestió és que ara, mentre penso en això que estic escrivint, me'n adono del pes que han tingut aquests últims 4 anys i de l’empremta que han deixat en mi (com a dada: precisament d'aquests 4 anys he estat molt de temps apartada, per decisió pròpia, de quasi TOTA l'activitat musical que feia, inclòs cantar a Ol’Green).

    I penso en com em vaig preparar fa 4 anys i en el que vaig fer ahir.

    La veritat és que la prova d'ahir en cap moment me la vaig prendre com a un càsting en sí.

    Es tracta d'un grup que s'ha quedat sense cantant i n'estan buscant una de nova. Sí, seria per estar-hi com a solista. I a part de mi estan veient a d'altres persones.

    No conec les/els altres candidats/ates i confesso que tampoc tinc curiositat per saber qui són. Tampoc se amb qui es quedaran i confesso que, si no m'escullen a mi, tampoc serà amb el que jo em quedaré.

    Però et diré amb el que jo JA m'he quedat a hores d'ara:

    Em vaig sentir molt a gust cantant, improvisant, repetint... amb 7 músics en directe, tu. M'agrada molt la música que fan. De fet, ja fa temps que penso -no ho negaré- que seria molt xulo cantar amb una banda així, aquestes cançons i "en el plan que porten". Són músics que tenen MOLTA mili. Toquen ben bé perquè és la seva passió. Això es nota molt i és un gust poder cantar amb gent així ni que sigui per una nit.

    Confirmo que la música és una de les meves companyes de vida i la meva veu una de les eines més íntimes i més potents d’autoconeixement (i desenvolupament) que tinc. Ahir se’m va tornar a fer evident que he de continuar explorant maneres de poder treballar això amb altres persones també.

    No tinc la consciència d'haver passat nervis en CAP moment. Amb tot això em quedo.

    Per ser sincera, he de dir que ahir no portava les cançons tan treballades com les que vaig preparar pel càsting d'Ol'Green. Però la Gemma que ahir van veure aquells músics... Ja m'hauria agradat que hagués sortit fa 4 anys.

    De fet, ara me n’adono que la Gemma que va sortir ahir era la que estava lluitant per fer-ho 4 anys enrere.

  • Un bon partit

    S'hi estava tant bé allà, amb aquella llum que entrava per la finestra... La temperatura era ideal i la brisa era la justa per fer moure les cortines verdes, que dibuixaven ombres a la paret amb un moviment suau.

    Ell era en una punta, estirat de costat sobre el braç esquerre, quiet, escoltant-la. Espatlles ben marcades i les cuixes fortes. Se la mirava amb aquells ulls...

    Ell: i què?

    Ella, somrient: és que em sembla que no sóc el que la teva mare voldria per a tu. No sóc de família benestant, no tinc influències, no tinc ni carrera universitària... Tampoc no tinc propietats. Tinc cabells blancs (que vol dir que ja no sóc tan jove com tu), tinc canalla...

    Ell: sí. I també em tens a mi.

    Ella: ja... però pensa-t'ho bé perquè crec que no sóc el que s'en diu un "bon partit". 

    Ell s'incorpora a poc a poc i s'aproxima cap a ella, amb aquella mirada i, agafant-la per la cua li diu: "shhhhh, vine cap aquí, criatura"...

Traductor