Blog

  • Tot un ventall de relacions és possible

    Avui m'han enviat aquest vídeo i quan me'l he mirat sencer he pensat en la persona que me'l ha passat. Que dius: "m'estàs intentant dir alguna cosa???"...

    Però la veritat és que crec que no es pot explicar millor. I a més, m'ha fet riure:

    Al marge de les "paraulotes" que utilitza, jo crec que fa un bon retrat de com ens comportem en relacions, no només les de parella. La veritat és que en algunes coses, m'hi reconec (si noia, jo tampoc sóc perfecta; ja ho veus). Haurem de seguir treballant...

    Trobo especialment interessant la part final on diu que tot un ventall de relacions sanes és possible. El vídeo acaba aquí però penso (en el meu costum d'anar més enllà) un parell de coses que podríem fer per relacionar-nos millor.

    Una seria, un cop ets conscient de com et relaciones, mirar de canviar allò que saps que no va bé. Si jo me'n adono que sóc controladora però no deixo de fer-ho, si se que he de posar límits però no ho faig, sí se que he d'apropar-me més a l'altre i no faig cap pas, ningú no ho farà per mi. Tots mereixem ser estimats i estimar; tots som estimables. I el canvi és possible. Crec que fer aquest treball en un mateix és difícil... però ningú més el pot fer. Per sort no estem sols :)

    I l'altre seria allò en que també fallem de vegades: la comunicació. Seria bonic que ens poguessim dir el que ens agrada o no, donar la nostra opinió, com ens sentim, el que desitgem, etc. sense fer sentir malament a l'altre, ni que l'altre ens fes sentir malament quan ens ho diu a nosaltres. Imagino que, per norma, ja diem/fem les coses sense intenció de fer mal, però potser també depèn del punt anterior (que jo canviï la meva forma de fer/pensar) que ho rebrem d'una manera o d'una altra.

    Crec, ja ho he dit abans, que no ens ho ha pogut explicar millor: som l'espècie més social. I ens necessitem els uns als altres. Tenir relacions és necessari! Però les dues parts hem de voler entendre'ns i fer-ho possible.

    Hi ha un ventall molt gran... construim, junts, relacions a la nostra mida.

  • No estiguis trista

    El meu fill se'n va uns dies de viatge i avui ha vingut a dinar a casa per veure'm abans de marxar.

    Hem estat parlant la mar de bé durant tot el dinar però en un moment determinat de la conversa jo m'he posat a plorar. Només he volgut dir-li com em sentia. Jo no plorava perquè ell marxés ni res semblant, sinó pel que estavem parlant en aquell moment. Res, abans de començar el segon plat ja se'm havia passat ;)

    Unes hores després hem baixat al carrer a comprar unes coses que li feien falta i després ens hem acomiadat. A mi em sabia una mica de greu que el dia que marxava, el nostre dinar hagués anat com ha anat -era només una cosa meva perquè ell estava ben content- però abans de fer-me dos petons, va i em diu: "mama, no estiguis trista". Així, amb aquella naturalitat que sovint li surt de cop i volta i que, de vegades (no avui), et deixa de pedra. Ell sabia que en realitat jo no estava trista però en comptes de dir-me "no ploris" m'ha dit "no estiguis trista". M'ha agradat i ho he agraït.

    Quan als meus fills els ha passat alguna cosa sempre he intentat evitar dir-los "no ploris".  Que no ho recordi no vol dir que no els ho hagi dit algun cop per consolar-los, però sempre he intentat saber què els passava, parlar amb ells, abraçar-los... en tot cas deixar que treguessin el que fos i evitar el "no ploris". I és que de vegades quan plorem no som capaços d'identificar un PERQUÈ. Imagina't mentre ets petit... 

    Vaig viure temps en un lloc on plorar no s'acceptava del tot bé. I per descomptat, si ploraves, era perquè hi havia un motiu prou important que ho justifiqués; no per qualsevol fotesa. Si no era així, malament. Voldria pensar que en el fons això passava per "incapacitat" de qui em veia plorar. Vull dir que hi ha gent que et veu plorar (especialment si és perquè ho estàs passant malament) i no sap com gestionar el que els provoca a ELLS veure't plorar a tu

    Fa setmanes vaig veure un vídeo (que ara he estat incapaç de trobar per posar-lo aquí) on una dona feia una xerrada sobre el plor. En un moment determinat ella deia alguna cosa així:

    Ets a la feina i quan arriba l'hora d'esmorzar, t'aixeques i aprofites per fer una ullada a Facebook. De cop veus una foto del teu EX amb la seva nova parella. I t'agafa aquella cosa, nus a la gola, ulls brillants...

    Passa una i et pregunta: què et passa? i tu: res, res.

    Però tu ja comences a fer anar al cap, a pensar coses, i el nus a la gola estreny més.

    Passa una altra: estàs bé? escolta, si ho necessites, plora; sortim un moment. I tu: no, no

    Però perquè no, dona?

    Estic a la feina; no queda bé!

    (Jo aquí tampoc diria que haguem d'estar tot el dia plorant pels racons per allà on anem; intento seguir el fil del vídeo que no trobo).

    I el que deia la conferenciant és que moltes vegades plorar és com obrir la Capsa dels Trons perquè comences a plorar per la foto del teu EX i acabes plorant perquè se't han cremat els macarrons (dit per mi no té gràcia). Però que és cert que darrera el plor hi ha emocions. I molts cops no sabem identificar quines són aquestes emocions que ens fan plorar, per tant, en paraules planeres, seria com dir que no saps perquè estàs plorant (no identifiques l'emoció concreta) o que plores per tot (quan hi ha diferents emocions allà fent pinya).

    Deia ella que molts cops, en realitat, les persones es resisteixen a plorar per no atravessar processos emocionals. Per tot el que ella havia explicat abans; per no haver d'identificar emocions, per no voler saber què ha provocat que sentim aquesta emoció, per no canviar com reaccionem un cop identificades coses...

    En qualsevol cas la dona defensava que no hem de patir per plorar si ho necessitem ja que això ens pot ajudar a fer tot aquest treball de travessar processos emocionals i conèixer-nos millor.

    Així que quan he caigut en que el meu fill no m'ha dit pas "no ploris", m'ha vingut al cap tot això.

    Res, associacions mentals meves... Però cadascú ha marxat content :)

  • Gospel a l'Asil

    Ahir vaig estar a l'Asil del Sant Crist, una joia del Modernisme Igualadí:

    Vaig anar a veure cantar el grup de Fàtima amb la seva nova Directora (la Laia Cuadras) i als U5Gospel de Maristes, també amb nova Directora (la Maria Colom).

    Estic contenta d'haver-los vist a tots. Contenta que els dos grups tinguin Directores més preparades que jo. Contenta que la gent segueixi cantant i gaudeixi quan ho fa. Contenta que el Ramon els acompanyi al piano (so lucky!). I agraïda.

    La música continua. La vida continua. 

    Tot és com ha de ser.

  • Tessitures

    Avui he trobat, sense buscar-ho, un vídeo interessant que he volgut compartir amb vosaltres.

    Fa il.lusió veure que, per la xarxa, de tant en tant encara trobes coses que estan ben explicades i que s'entenen bé, com és el cas d'aquest vídeo. Aquí l'autor ens deixa veure l'efecte que fa UNA MATEIXA NOTA musical cantada en diferents tessitures:

    És interessant apreciar com, segons tinguem veu de Soprano, Mezzo o bé Contralt, la mateixa nota no sona ben bé igual. Si no ens hi fixem gaire, fins i tot algú diria que no és la mateixa nota.

    El que passa és que segons la nostra tessitura, una mateixa nota ens pot costar més o menys d'abordar. O el que és el mateix, segons el tipus de veu que tinguem, aquesta mateixa nota la sentirem més confortable o menys; com que ens surt més fàcilment i de forma més natural. Crec que l'autor ens posa bastants exemples durant tot el vídeo i la idea es capta molt bé.

    De fet, té lògica. Si jo sóc Contralt -estaré dotada per a cantar més greu-, com més "amunt" vagi, més m'allunyaré del que estic, "de fàbrica", preparada per a fer. I a la inversa, si jo sóc Soprano, em costarà més "tirar cap avall". (Disculpeu que no utilitzi un llenguate molt tècnic; sempre he fugit d'això fins i tot quan feia classes d'informàtica).

    Això es veu clarament en el vídeo. En aquest moment, per exemple, veiem que la Soprano sembla que no està fen cap esforç; que li surt de manera natural. No hi veiem res estrany. La Mezzo, tot i que ja apreciem certa inensitat al cantar-la, encara mostra una veu amb cos. I a la Contralt ja se la veu una mica forçada:

    Per això és tan important, quan escollim una cançó per a cantar, esbrinar bé en quin està. Mirar que s'adapti a la nostra tessitura i, si no, intentar a veure si podem pujar o abaixar la cançó de , perquè s'adapti millor al que ja portem de sèrie (i aquí també vull dir que, amb treball, el que portem de sèrie també es pot millorar).

    Espero que el vídeo us hagi agradat i que hagueu après alguna cosa. Ara ve quan jo hi poso de la meva collita :)

    El vídeo està molt bé i ens ensenya coses. Algunes molt evidents, com l'última que acabo d'escriure: esbrinar/adaptar el tò de la cançó que vull cantar perquè resulti millor.

    Però a mi m'agrada el vídeo perquè posa de manfest algunes coses que es poden resumir en una de sola:

    • No hi ha dues veus iguals perquè no hi ha dues persones iguals.

    Això, sembla molt evident i molt fàcil de veure i entendre. Però de vegades no es capta de primeres el que vol dir això; el que hi ha derrere.

    Busca dues Sopranos. Les que vulguis. No cantaran igual una que l'altra.

    Busca una mateixa ària d'òpera; un mateix fragment: No el faran igual l'una que l'altra.

    Per què? Perquè no hi ha dues PERSONES iguals. No porten el mateix equipament de sèrie, no s'expressen igual...

    Quan nosaltres volem cantar una cançó, ni que sigui inconscientment, sempre tenim una referència d'algú que l'ha cantat abans que nosaltres; per això la coneixem :) Pensem en Frank Sinatra, Niña Pastori, Withney Houston, Elvis Presley... I tenir-los com a mirall està molt bé; ens pot servir per aprendre coses i millorar. Però també incoscientment ens estem quedant amb altres referències d'aquestes persones (crítiques que hem llegit, com vivien, com es comportaven, com s'expressaven...). Tot això no és nostre. És d'ells (i potser tampoc, i ni ho sabem).

    Em semblava important comentar això perquè:

    Si jo m'emmirallo en la Mariah Carey i ella és Soprano i jo no, el primer que em vindrà al cap és:

    "ui, no, jo no puc cantar"

    Ja hem vist al vídeo que algunes notes sí que les podre cantar però que no em sonaran IGUAL que a ella (torneu a mirar el vídeo per acabar de veure-ho clar).

    Només tenir la prova d'això, ja ens hauria de treure un pes de sobre: puc fer-ho. No tinc la seva veu però potser sí que puc cantar alguna cançó que ella també canta. De Mariah Carey només n'hi ha una així que potser jo puc fer-ho però tindré un atre resultat. Que no serà el seu.

    NO HI HA DUES PERSONES IGUALS. Intentem ser nosaltres mateixos. Acceptem-nos i estimem-nos tal com som. No volguem ser algú altre.

    La VEU ens pot ajudar molt en això!

    Les persones passem etapes diferents a la vida, oi? No sempre tenim el mateix humor. Una temporada estem més grassos i una altra més prims. O més blancs o més morenos...

    La veu és dins nostre i està lligada a quelcom més profund que no es veu. No té res a veue amb els qulios, ni amb el color de la pell... La veu ens pot acompanyar en processos, ens pot transformar, ens pot alliberar... Si acceptem el repte de no jutjar-la, de cuidar-la i de deixar-la ser, deixar-la sortir tal i com és. Traducció: Si acceptem el repte de no jutjar-nos, cuidar-nos, deixar-nos ser i mostrar-nos tal com som ;)

    Què senzill, oi? Sí, ja ho sé...

    Qui havia de dir que un vídeo trobat a l'atzar donaria peu a parlar de tot això? És el peu ideal, tota la cama és ideal! Parlar de tot això donaria per molt més i no és la meva intenció en realitat.

    Jo només us animo a tornar a veure el vídeo pensant, ara sí, una mica en això: NO HI HA DUES PERSONES IGUALS, jo ambé puc cantar, tinc una veu única que he de cuidar i respectar. I he d'utilitzar-la bé.

    Jo només us animo a que utitlizeu la vostra veu per conèixer-vos millor. És possible si abraceu el procés; si abraceu el que teniu dins.

    Feu servir la vostra veu. Feu-vos aquest regal...

  • Spiritualized

    Fa una setmana vaig estar al Festival de música Primavera Sound, però no vaig anar de gresca :)

    Després de més d'un any de no trepitjar un escenari allà estava jo, amb 8 companys més, fent els cors de Spiritualized, que Jason Pierce va portar a Barcelona.

    Van ser 3 dies intensos de treball, assaigs, convivència, música... de vida, en definitiva.

    Diuen que una imatge val més que mil paraules. Aquí en deixo unes quantes (no hi són totes, ni de bon tros) que recullen alguns moments d'aquesta experiència:

    He de reconèixer que em va agradar trobar-me de nou en una aventura musical perquè la veritat és que un cop allà em vaig adonar que ho trobava a faltar.

    Estic molt contenta d'haver pogut participar en aquest projecte, d'haver conegut persones noves amb qui compartir i gaudir del que tant ens agrada: la música.

    Voldria donar les gràcies als meu companys de cor (Laura R, Sílvia, Laia, Adrián, Laura M, Maribel, David i Adrià) per fer-ho fàcil, pels riures, abraçades i per tot:

    Al CEM Maria Grever per haver-nos donat aquesta oportunitat i per confiar en nosaltres; especialment a l'Ana i l'Ernesto.

    I també a l'orquestra (Cordes del món + Brasses del món) per ser uns músics amb un talent enorme; un plaer haver pogut cantar amb ells al costat:

    I bé, jo només tinc referències de com es viu tot això des de dins (també m'hagués agradat viure el concert com a espectadora, no et pensis) però segur que aquests dies anirà apareixent material sobre el concert.

    De moment, aquí deixo:

    Notícia a Vallès TV: El CEM Maria Grever particia per 6è any al Festival de músical Primavera Sound

    Una de les seves cançons més conegudes: Ladies and Gentlemen we are floating in Space

    Com dic, un plaer i una sort. Molt contenta ;)

Translate