Blog

  • 8 de març

    L'any passat per aquestes dates treballava en un lloc on em van demanar si podia preparar alguna imatge pel dia de la dona i penjar-la a les xarxes socials de l'empresa.

    Conforme l'anava fent, resulta que em va sortir un punt de llibre :)

    A l'empresa on era, de llibres, pocs, així que vaig fer una imatge quadrada per poder-la penjar i ja està.

    Però a mi em venia de gust posar el punt de llibre sencer en algun lloc, així que aquí el poso. Tal com el vaig deixar fa un any:

    Punt de llibre 8 de març.jpg

    Us el podeu descarregar, imprimir i fer-lo servir.

    Només dir-vos que, un cop l'hagueu retallat, heu de doblegar-lo per la línia negra que hi ha després del 8, com fent una solapa. Així el podeu posar darrera la pàgina on us heu quedat, passar la part més curta per dalt i tancar el llibre.

    Tindreu sempre localitzada la pàgina que heu de cotinuar llegint :)

  • T'ho hauria volgut dir

    Fa un parell de dies vaig veure en directe part de la conferència que poso aquí a baix però l'endemà la vaig veure tota.

    L'enganxo aquí perquè, mentre la veia, no vaig poder evitar pensar que moltes de les coses que diu ell, te les hauria volgut dir jo a tu. M'hauria agradat que en parlessim tots dos, de fet. No de cop. No tot en un dia, no. Però parlar-ne de mica en mica. M'hauria agradat saber què en penses de tot plegat perquè són temes en què de vegades hi penso bastant.

    Per mi l'hora i mitja de conferència té interès des del principi al final però m'he fixat més en els minuts 25 al 45 (aprox), a partir del 50 i pico i, en especial, el que diu al final sobre els Separats. Això dels separats ja fa bastant de temps que ho penso.

    Jo no puc explicar millor el que ell diu. I hi ha coses que no ens agrada escoltar però no per això són menys veritat.

    Et voldria dir que sí, que en el meu cas jo vaig prende la decisió (amb TOTES les conseqüències; no em queixo) però... és més fàcil prendre la decisió o assumir el paper de víctima en comptes de decidir? serà que ell té raó quan diu que una de les parts volia prendre la decisió fa temps però no va tenir valor per fer-ho? I per això en culpabilitza l'altre? En el meu cas va ser així, i ja sé que no tots els casos són iguals, però m'hauria agradat saber si ho veus així; perquè no?

    "Si no te amas a ti mismo atraes a personas que no te aman. Si tu te tratas mal, atraes a personas que te tratan mal". Creus que t'ha passat o et passa a tu això? Jo vaig aguantar massa temps perquè no m'estimava prou. I també se que, sense voler-ho, vaig "projectar" en tu coses que no et tocaven. Suposo que quan estàs sortint del pou encara no tens una visió àmplia, precisament perquè encara no has arribat a dalt de tot per poder respirar i veure el que hi ha afora. No és just, però vull que sàpigues que vaig trobar un GRAN recolzament en tu. 

    També et voldria dir que jo, a tu, ja et veig. Veig que no ets cap príncep blau, ja ho sé. Però m'agradaria dir-te que veig coses que m'agraden molt. I que m'interessa la persona que ets ara, no la que vas ser.

    Que ja et veig... i que m'hauria agradat experimentar amb tu; que experimentessim junts. Ja ho he pensat també... i si tinguessim data de caducitat, si fossim una preparació pel següent? Doncs la veritat és que ara mateix no se'm acut ningú millor amb qui preparar-me pel següent. "Per sempre no hi ha res i el tren del temps no frena; tinc un desig només: que tot valgui la pena".

    Que no crec que s'hagi de començar res pensant en el següent, però que si fos així, no se'm acut ningú millor amb qui preparar-me.

    Busca una estona i mira la conferència, siusplau:

    Per acabar, algunes coses amb les que em quedo. Així, per seguir pensant jo sola:

    • "El amor no se termina cuando dos personas se casan, sino cuando dos personas dejan de comportarse como novios".
    • "Gracias a la pareja puedes crecer y evolucionar muchísimo más que solo".
    • "Atraemos personas opuestas y complementarias; tú no me completas, pero me complementas".
    • Que m'agrada qun em dius pel meu nom.
    • Que pobrets els de Maná ;) 

    I que se que no em llegiràs, ni parlarem de tot això. Al pas que anem, segurament no parlarem de res. Potser del temps que fa... Però, diu:

    "El amor beneficia más al que ama"

    I amb això em quedo.

  • El meu regal de Nadal

    L'altre dia vaig quedar amb en Nitus per gravar de nou una cosa que no m'havia quedat bé.

    Quan vaig arribar, ell tenia l'aula mig decorada amb coses de Nadal i li vaig comentar que fa temps m'hauria agradat felicitar les Festes cantant alguna cosa; alguna cançó des les que jo li havia sentit al Bing Crosby o al Frank Sinatra. I ell ja sabia que em feia molta il.lusió fer alguna cosa conjunta perquè el Nitus toca molt bé la guitarra i m'agrada molt com ho fa.

    Total que no vam fer res del que havíem acordat i ens vam posar a jugar :)

    Em va dir que al gravar junts, no podem fer retocs a veu, guitarra ni res. Llavors em va proposar de gravar-ho amb el mòbil perquè si la cosa quedava bé, potser resultaria estrany penjar només un àudio sense edició. I vam estar un parell d'horetes cantant (no només el que es veu).

    Ahir em diu: mira el correu, que t'he enviat una cosa. I quan vaig veure la "cosa" em vaig emocionar.

    Perquè em va semblar que, aquest any, el Nitus m'ha fet EL regal de Nadal. Un regal que vull compartir:

    Em va fer molta il.lusió veure el vídeo.

    Quan pensava que m'agradaria felicitar les Festes cantant, no vaig pensar mai en com ho podria materialitzar. Tampoc havia pensat en quina cançó escolliria. Però hi ha vegades que les coses surten rodones sense haver-ho buscat.

    I tot i que veig i escolto coses "rares", d'aquestes coses, són més les que m'agraden que les que no.

    Això per mi també és un gran regal: veure que estic avançant. Ser capaç de relaxar-me, de deixar-ho en mans de l'altre (perquè hi confies) i gaudir de l'experiència encara que el resultat no sigui tècnicament perfecte. 

    Crec que puc dir, no només pel vídeo, que aquest any "I'll be home for Christmas".

    Bones Festes :)

  • Qüestió de prioritats

    Fa dies que veig per la xarxa que la gent està compartint un article que es diu "Por qué no veo a mis amigas". Durant uns quants dies m'he resisit a obrir-lo però finalment avui l'he llegit. Diu així:

    https://www.eldiario.es/pikara/veo-amigas_6_838226208.html

    Mentre l'anava llegint pensava que té raó, però noia, justament quan he arribat al final he pensat que no, que no en té de raó. Intentaré explicar-me:

    Sé que hi ha gent que té dues feines (o 3, no cal que m'ho expliquin) perquè té obligacions diverses i despeses per afrontar. Estic d'acord que tots vivim la vida a un ritme frenètic. Però no m'agrada el final del text.

    Sí que seria fantàstic que passés tot això que reclama, però mentre continuem buscant culpes afora, malament.

    Podem esperar asseguts tota la vida que això canviï, perquè la veritat és que no interessa que això canviï. Per tant, mentre seguim esperant, els únics que podem canviar som nosaltres mateixos. I em sembla que aquí hi ha una qüestió de PRIORITATS (de fet, si llegeixes bé, l'autora també expressa les seves).

    De treballar quasi ningú ens n'escaparem però trobar temps per veure'ns depèn de nosaltres i de ningú més.

    Tant se val el temps que tinguis per quedar amb els amics: "una hora y media"? fantàstic! Cal més estona? Cal una hora i mitja regularment, no sé... cada setmana?. El tema està en que trobar-nos sigui una PRIORITAT. No dic que quedar amb els amics estigui el nº1 de la llista de cada dia, no. Però fer temps per veure'ns és cosa nostra i no del Govern o de la "societat". És, de tan en tant, prioritzar les nostres ganes de veure'ns.

    Hi ha gent que troba temps per anar a córrer i que "sacrifica" el cap de setmana per anar fer la cursa de Martorell, la mitja Marató de Galícia i, si pot, la Marató de Nova York. Hi ha gent que fa quilòmetres amb cotxe per anar a nedar. Hi ha gent que té temps per anar a cantar i els caps de setmana fa concerts... Com, en un altre ordre de coses, hi ha gent que es compra un MAC i jo, amb aquests diners, faria el viatge de la meva vida ;) PRIORITATS.

    Podem trobar mil excuses: és que no tinc temps, és que els nens, és que vivim lluny, "en principi sí" (expressió fantàstica a la que segurament algún dia dedicaré un post)... Però la veritat és que amb una estona n'hi ha prou. Que hi ha cafès (o infusions) que són deliciosos després d'una abraçada i dos petons i que aquests bons moments -ni que sigui en mitja hora- et poden millorar el que queda del dia.

    Les relacions sempre demanen d'ambdues (o de més) parts i fer veure que això no és així és no voler assumir la part que ens toca. 

    Que al final, quan veus que van passant les setmanes i els mesos (fins i tot els anys) i les trobades no es produeixen, serà que no som capaços de fer-les possible. No fem servir la falta de temps, la distància, o al Sistema com a excusa. 

    I potser hauríem d'acceptar que és així; que cadascú té la seva vida i decideix a qui li dóna temps i espai en ella. Cadascú fa la seva llista i el nostre nom potser no estarà mai allà.

    Però que bonic és quan, de tan en tant, som PRIORITAT els uns pels altres...

  • Tot un ventall de relacions és possible

    Avui m'han enviat aquest vídeo i quan me'l he mirat sencer he pensat en la persona que me'l ha passat. Que dius: "m'estàs intentant dir alguna cosa???"...

    Però la veritat és que crec que no es pot explicar millor. I a més, m'ha fet riure:

    Al marge de les "paraulotes" que utilitza, jo crec que fa un bon retrat de com ens comportem en relacions, no només les de parella. La veritat és que en algunes coses, m'hi reconec (si noia, jo tampoc sóc perfecta; ja ho veus).

    Trobo especialment interessant la part final on diu que tot un ventall de relacions sanes és possible. El vídeo acaba aquí però penso (en el meu costum d'anar més enllà) un parell de coses que podríem fer per relacionar-nos millor.

    Una seria, un cop ets conscient de com et relaciones, mirar de canviar allò que saps que no va bé. Si jo me'n adono que sóc controladora però no deixo de fer-ho, si se que he de posar límits però no ho faig, sí se que he d'apropar-me més a l'altre i no faig cap pas, ningú no ho farà per mi. Tots mereixem ser estimats i estimar; tots som estimables. I el canvi és possible. Crec que fer aquest treball en un mateix és difícil però ningú més el pot fer. 

    I l'altre seria allò en que també fallem de vegades: la comunicació. Seria bonic que ens poguessim dir el que ens agrada o no, donar la nostra opinió, com ens sentim, el que desitgem, etc. sense fer sentir malament a l'altre, ni que l'altre ens fes sentir malament quan ens ho diu a nosaltres. Imagino que, per norma, ja diem/fem les coses sense intenció de fer mal, però potser també depèn del punt anterior (que jo canviï la meva forma de fer/pensar) que ho rebrem d'una manera o d'una altra.

    Crec, ja ho he dit abans, que no ens ho ha pogut explicar millor: som l'espècie més social. I ens necessitem els uns als altres. Però les dues parts hem de voler entendre'ns i fer-ho possible.

Translate