Blog

  • Sentía

    Hi ha cançons que, quan les escoltes per primer cop, et causen una impressió però passat un temps, quan les tornes a escoltar, l'impacte que et causen és molt diferent.

    Quan el grup Mecano va treure Sentía jo tenia 19 anys i la cançó em va agradar molt. L'entenia. Ara que tinc quasi mig segle no només entenc la cançó sinó que també la sé.

    En els darrers temps estic mirant de fer coses diferens amb la veu, i aquesta cançó era una prova:

    • No estic acostumada a cantar Bossa nova ni res per l'estil.
    • Fa anys, al cantar, deixava anar més aire del convenient així que em vaig passar força temps (per indicació dels mestres) corregint això. Ara he volgut cantar una cançó sencera amb l'aire posat :)
    • Volia veure com respondria al cantar un tema com aquest (parlo ara de les meves emocions).

    Aquest estiu Sentía va venir a mi i vaig decidir cantar-la:

    Aquest cop també he comptat amb la inestimable col.laboració d'en Joan i en Julio.

    Un parell que, com sempre, han tocat la meva veu només el mínim imprescindible. Un parell que m'acompanyen, que m'aconsellen i que han entès molt bé què pretenia jo amb aquesta cançó. No  buscava la perfecció (i ells no m’han “atxutxat” gens en aquest sentit; love you guys).

    És l'eco d’un Sentía. I ells ho han entès perfectament.

  • El Temps tallant les ales de l'amor

    Fa uns dies vaig llegir un llibre on apareixia aquesta pintura comentada:

    “El amor lo vence todo, pero el tiempo vence al amor”. Pierre Mignard. Francia, 1612 - 1695.

    De forma molt resumida podríem dir que la pintura representa a Cronos (Déu del temps) que aguanta a Cupido (L'amor), i li talla les ales perquè no voli gaire alt. D'aquesta manera, la pintura simbolitza que el temps venç a l'amor. Val.

    L'anàlisi de l'obra seguia comentant els colors utilitzats, les expressions dels personatges, les plomes i fletxes de Cupido que hi ha per terra, el mateix amb els elements de Cronos i la vida i obra de l'autor.

    El que em va cridar l'atenció però, va ser el significat de la pintura segons el llibre.

    Vaig buscar per Internet i el que vaig trobar anava sempre en la mateixa línia: "El Temps mata a l'Amor; li talla les ales perquè no pugui ser lliure com el vent i ferir els cors dels homes i els déus", "el quadre representa la visió de que la veu de l'experiència dicta que cal limitar a l'amor", "L'amor és efímer, una il•lusió que només convenç als que no volen comprendre que és una il•lusió". 

    Si això és el que el senyor Mignard volia expressar amb el seu quadre, res a dir; és la seva visió. Però jo no estic d'acord amb aquest missatge. 

    Deixant de banda que una cosa és amor i una altra molt diferent és enamorament, el que jo crec que mata l'amor no és el temps. El temps és un factor que el pot debilitar però també que el pot fer més gran i més profund.

    Penso en diferents tipus de relació, no només les de parella (pares-fills, amistats...). Si hi ha amor i el compromís d'alimentar el vincle, el temps pot fer sens dubte més gran i profund aquest amor. Un amor ben entès i practicat, precisament, et dóna ales. 

    Penso en les coses petites: un bona nit o un bon dia, un preguntar com estàs, una trucada, parlar, escoltar, una abraçada, un petó, un "t'has espantat?", cuinar el menjar que saps que li agrada... Tot això no pot matar l'amor perquè són expressions d'amor en si mateixes. Perquè estimar és cuidar.

    Tot i que no és el mateix relacions que atencions, és clar...

    El que jo crec que mata l'amor, realment, no és el temps. Són coses diverses, que de vegades també són petites inicialment: manca d'interès, indiferència, no ser-hi (en qualsevol de les seves formes),... Això, amb el temps, també es fa gran. I sí que mata a l'Amor.

    Potser és que ens hem cregut allò de que s'han de fer les coses (estimar, en aquest cas) sense esperar res a canvi. Que no és que no entengui el sentit, però tal i com està expressat.. tampoc hi estic gaire d'acord.

    Remenant per les històries d'Instagram, fa setmanes em va aparèixer això:

    Poc més a dir.

    Excepte que de vegades penso que en sabem ben poc sobre l'Amor...

  • Música i cohesió grupal

    A principis d'aquesta setmana he anat a l'escola Marta Mata de Vilanova del Camí a fer un taller per treballar la cohesió grupal utilitzant la música com a eina.

    Es tractava de fer una activitat en la qual tots els mestres, els antics i els nous, es poguessin conèixer, fer "pinya" i passar una bona estona. La música és ideal per a fer això.

    Per què crec que la música és una bona eina per a treballar la cohesió grupal? La veritat és que explicar-ho em suposaria escriure bastant més del que tinc ganes ara mateix, així que et proposo que busquis un grup de persones, contactis amb mi i ho experimentem en viu plegats ;P

    Em va agradar molt que pensessin en mi per fer aquesta activitat.

    És cert que ja ens coneixíem perquè fa un parell d'anys, per Santa Cecília, hi vam anar amb les "Singers" a cantar:

    Però la veritat és que em va fer molta il.lusió que encara se'n recordessin. A veure si en un futur podem fer més cosetes.

    Estic contenta i agraïda. 

  • Heal

    Durant els caps de setmana, si no surto fora, de vegades aprofito per anar al cine o per veure pelis a casa.

    M'agraden les de riure perquè penso que per passar una mala estona no cal gastar diners, però estic oberta a diferents gèneres. D'aquesta manera he ensopegat amb HEAL, una altra troballa de Netflix.

    No faré "spoiler"; només diré que és un documental que reflexiona sobre la conexió entre La Ment i la salut física. Per pensar-hi...

    Jo ja tinc plans per aquest cap de setmana però si tu no saps què fer, potser t'agradaria veure-la :)

  • To make you feel my love: fent proves

    M'agraden els Making Of. Vull dir que normalment m'agrada el procés de creació i realització d'un esdeveniment, de determinats projectes o d'una cançó encara que no hi hagi ningú documentant-ho perquè el públic ho pugui veure.

    És emocionant viure des de dins com tot es va fent, com tot va agafant forma. I de vegades és un autèntic privilegi que et deixin formar part de determinats equips/grups de gent per poder aprendre tantes coses...

    Un esdeveniment se celebra en una data concreta i potser no es repeteix. En una obra de teatre o una cançó, com a espectador, només veus el resultat final -que cada cop és únic- però el que el públic no veu té alguna cosa que enganxa. Suposo que era això el que m'agradava de dirigir corals: buscar repertori, preparar-lo, presentar-lo al grup, aprendre la cançó corda per corda, ajuntar-ho tot, aquells assajos... La satisfacció del públic si li ha agradat el que hem fet, també, és clar. Però m'agrada viure el procés.

    Ara només canto de tant en tant i m'agrada també el procés que he de fer individualment.

    Saps que l'altre dia vaig parlar d'una cançó que estava preparant per l'actuació que la Laura i jo vam fer a La Llacuna?. En aquest cas, la cançó ja fa anys que està composta, cantada i versionada; jo només he estat una més.

    Doncs avui, eliminant coses del mòbil, m'han sortit unes quantes gravacions que vaig anar fent mentre la cançó i jo ens coneixíem. No és res estrany; molts cops gravo/gravem les proves que fem. El que és estrany és que tingui el valor de penjar aquests experiments! :D

    Hi ha un treball previ del que aquí no en parlo però és interessant.

    Va, una prova:

    To make - acappella casa di mamma.mp3

    Una altra prova (no et dic on era el mòbi gravant!):

    To make - Piano de bolsillo.m4a

    Com que no tinc vídeo dels assajos ni res, poso una foto, que sempre fa bonic :)

    No se si vaig aconseguir això de "to make you feel my love"...

Translate